Àngel Daban i Jordi Tonietti: "Cal reivindicar la figura de l'animador infantil en català"

GironaQuan a Àngel Daban (Girona, 1957) li va trucar l’alcalde per anunciar-li que seria un dels pregoners de les Fires de Girona va creure que era una estafa, que li estaven colant un gol a partir d’una aplicació d’intel·ligència artificial. “Pensava, què he fet de dolent perquè em truqui l’alcalde? A mi com a molt em truquen des de la comissió de festes!”. A Jordi Tonietti (Barcelona, 1961) el va guanyar la il·lusió de la notícia i no va poder-se’n estar, per defecte professional, de fer-li una broma: “Hi haurà croquetes?”. A Daban i Tonietti els uneix des de fa cinquanta anys un propòsit més necessari que mai: l’animació infantil exclusivament en català. A partir de la senzillesa, només amb la guitarra, un micròfon i la seva veu són capaços de regalar una hora fantàstica d’entreteniment als més petits.

Aquest divendres, a les 20 h, ells dos seran els encarregats de donar el tret de sortida a les Fires i Festes de Sant Narcís de Girona com millor saben: cantant. Però no ho volen fer pas sols. Repartiran cançoners –sí, cançoners de paper per reivindicar-los– entre tots els gironins que els esperin, després que s’uneixin les diferents cercaviles populars que menen una gentada fins a la plaça del Vi. Molts seran nens que, ben segur, coneixen unes cançons que ja s’han convertit en populars, però poc saben dels cantautors que les van escriure. Això és perquè el pregó serà també un homenatge a Xesco Boix, ara que fa 40 anys de la seva mort, i a tota una generació que durant la Transició es van convertir en peces indispensables en el procés de normalització lingüística i en l’educació musical de la mainada.

Sant Josep

Segurament Àngel Daban i Jordi Tonietti no serien el que són si no fos pel caldo de cultiu que es van trobar als anys 60 al seu barri de Girona. Parlar del seu món petit és també entendre la música i el tipus d’animació que han acabat fent. Tots dos vivien a tocar de la parròquia de Sant Josep, que, construïda el 1952, es va convertir en un aixopluc de les idees catalanistes. “Ens portem cinc anys, però tots dos sortim d’allà mateix, de famílies nombroses i vam estudiar a La Salle –assenyala Tonietti, que va instal·lar-se a Girona amb quatre anys–. Per a mi Daban era el meu referent”. En una Girona sense centres cívics, Sant Josep feia tots els papers de l’auca: els infants que hi començaven catequesi ja passaven a formar part del Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica (Mijac), els seus casals d’estius i hi jugaven a bàsquet. “Recordo que després de fer la comunió solemne, ens deixaven tot un any un local que era un soterrani i en dèiem l’Infern, cosa que permetia crear un clima d’espai i germanor”, recorda Daban.

El Mijac

L’escoltisme i els moviments vinculats als esplais van teixir els vincles d’amistat que més endavant farien amb Xesco Boix, amb qui Daban va formar el grup d’animació Cinc Dits d’una Mà el 1981. Però la seva carrera musical la va començar fa just 50 anys. “Recordo molt bé el Cap d'Any del 1975. Vam fer una activitat amb gent de tot Catalunya per buidar pisos vells i vendre el que trèiem de segona mà per finançar entitats benèfiques. La gent venia de fora i es quedava a dormir al local que teníem de magatzem al barri de Vista Alegre. Van demanar a en Xesco si podia tocar i a partir d’aquí vam muntar una orquestreta”, rememora. Cinc anys després naixia el seu primer disc: Birondaina Xiribincleta. I ara, per commemorar el mig segle sobre els escenaris, acaba de treure un nou disc amb cançons que li havien “quedat al calaix i no havia cantat mai”. Es diu Els tresors de la lluna i de moment té 25 títols, amb l’objectiu d’arribar als 50 l’any que ve.

La Salle

En el cas de Tonietti, el vincle amb el públic va començar fins i tot abans. “Érem la família musical i l'any 1966 els germans Tonietti ja vam cantar al Musical –explica–. El millor del cas és que el governador civil ens va enviar una carta d’agraïment, quan el meu pare va ser qui va refundar Esquerra a Girona. Però com que érem nens, quèiem bé”. Però si recorden uns concerts són els de les festes que organitzava La Salle, el col·legi d’hermanos on anaven, que es deien Sanfaina i els donaven l’oportunitat de pujar a l’escenari. Des de llavors que no n’han baixat –en un any arribaven a fer 180 bolos–, si bé lamenten que l’animació infantil hagi perdut pes els últims anys amb el creixement de nous fenòmens musicals.

Les festes majors

Per reivindicar-se com a gremi, ja que acostumaven a anar sols als bolos, durant la dècada dels 90 van crear l’Amapei, l’Associació de Músics d’Animació Professional Infantil. Cada Fires muntaven diferents escenaris per fer d’altaveu de la seva forma de treballar en l’educació en el lleure. Ara, Daban lamenta que aquesta tradició no es tingui tant en compte i es premiï l’espectacle per sobre de l’educació i la cultura. “Dir-se un nom més el kids i posar-se una perruca no és fer animació infantil –afegeix Tonietti–. Ens sentim menystinguts per part dels festivals. Cal reivindicar la figura de l'animador infantil en català”. En aquest sentit, Daban demana tenir sobretot cura amb el llenguatge i els valors que es transmeten. Mirant en perspectiva els anys de carrera, tots dos coincideixen que no s'ha tingut en compte el seu llegat: “No hem anat mai a TV3; al Club Super3 ens ha ignorat”, asseguren. Tots dos han treballat en televisió, però sempre fora de la Corpo. Ara agraeixen que la seva ciutat homenatgi la tasca de l’animació infantil en català.