Daniela Brown: "Durant el rodatge era l’abadessa, i no tornava a ser la Daniela fins que arribava a l’hostal"

JuiàPer anar a casa de Daniela Brown, el visitant aparca just a l’entrada del poble de Juià. Travessant una petita porta metàl·lica, sota el rètol de “Restaurant Juià”, les taules i cadires a banda i banda del pati dibuixen un passadís que condueix fins a l’entrada de l’establiment. Un cop dins, una gran barra de fusta presideix el menjador d'un restaurant petit però acollidor. El fet d’haver de travessar aquest restaurant cada cop que volen entrar a casa seva, al segon pis de l'establiment, i de treballar-hi des de ben jovenetes, ha donat a les germanes Brown l'habilitat social que es valora tant en el món de la interpretació i la música. I la teoria no falla: les cases dels artistes, com la de Daniela i Nicole Brown, l'una actriu i l’altra cantant, són gairebé sempre llocs plens de gent, de moviment i de vida. Aquest divendres, 22 de març, s’estrena la pel·lícula La abadesa, dirigida per Antonio Chavarrías i protagonitzada per Daniela Brown, una actriu de 26 anys nascuda a Barcelona però criada i arrelada a Juià.

Celrà com a clúster cultural 

Ja durant la seva infància a Barcelona, on s’havia familiaritzat amb el teatre durant la seva formació a l’Escola Naví de Vallvidrera, la Daniela va trobar en la interpretació “un espai de llibertat on tot s’hi val”. Més endavant, a l’Institut de Celrà va coincidir amb el professor Josep Maria Uyà, que entre altres assignatures també impartia la de teatre. La gran capacitat pedagògica d'Uyà va encaminar la seva formació cap a la dramatúrgia, que va seguir a l’escola El Galliner de Girona, cursant el batxillerat d’arts escèniques a l'Institut Sobrequés de Girona i finalment a l’Institut del Teatre, a Barcelona. Des de llavors, la Daniela ha tingut una activitat constant: “Hi ha gent molt formada que després dels estudis espera. No esperis, ningú et vindrà a buscar, ningú et trucarà a la porta. Tu fes coses”, diu. Aquest caràcter proactiu s'ha accentuat gràcies al fàcil accés que ha tingut a la diversa i rica activitat cultural de Celrà, poble al costat de Juià, i rodalia. L’existència d’espais com l’escola de dansa, l’Ateneu i, sobretot, el grup de creació escènica Mal Pelo, alhora col·laboradors d’actes culturals com L’arreplegada, juguen un paper decisiu en la formació artística dels joves del poble. 

Abadessa al castell de Loarre

Actualment viu a Barcelona per la seva participació en la telesèrie del migdia de TV3 Com si fos ahir, però explica que és una ciutat que li genera amor-odi a parts iguals. A Barcelona hi ha les oportunitats, i la ciutat li permet seguir la seva constant formació: “Vaig al cine o al teatre setmanalment”. Però també confessa que puja a Juià gairebé cada cap de setmana per escapar del ritme frenètic i sobreproductiu de la ciutat. Una cosa que valorava molt del rodatge de La abadesa va ser l’espai: el castell de Loarre, a Osca. L’actriu explica que allà el nivell de concentració era altíssim perquè no hi havia distraccions. “El mòbil ni el tocava. Durant el rodatge era l’abadessa, i no tornava a ser la Daniela fins que tornava a l’hostal”. 

La abadesa és el seu segon paper protagonista d’una gran producció. Al repartiment hi ha Carlos Cuevas. El primer, remarca la Daniela, va ser amb 8 anys en una obra de l’escola que es titulava El gat presumit. Per a ella, el grau d’implicació ha de ser sempre el mateix, fins i tot amb projectes no remunerats. “Durant els mesos que no tinc feina, me la creo jo, o m’apunto a cursos. La qüestió és no estar aturada”. Actualment està movent una obra de creació pròpia, juntament amb Eduard Paredes, que van presentar a L’Animal a l’Esquena, i assegura que a causa del lligam emocional amb el projecte podria posar-se "més nerviosa per fer una obra de teatre a l’Ateneu de Celrà que per anar a rodar La abadesa”. 

Al restaurant és "la noia de la tele"

Amb aquesta mateixa dedicació la podem veure cada migdia interpretant la Naiara a la sèrie Com si fos ahir: “Una sèrie diària és un canal directe perquè la gent et vegi treballar”, admet. S’han convertit en rutinàries les interaccions dels clients del restaurant que, entre amanides i entrecot, s’acosten i pregunten si és la “noia de la tele”. Però també hi ha qui la coneix com a Ana, la filla de Francesc Orella a la sèrie Días mejores, d’Amazon Prime. Els dos projectes formen part del que ella anomena "una bona ratxa”, i diu que li han obert portes a propostes com La abadesa. Sobre les telesèries diàries, Brown confessa que, tot i que algú les qüestiona, en el món de la interpretació es veu amb bons ulls la feina de l’actor d'aquest tipus de produccions. “Els processos són rapidíssims. T’has d’aprendre el guió amb temps rècord i tens molt poques preses per repetir una escena, i si te’n surts bé pot ser que et truquin per altres coses”.

La síndrome de la impostora

La pel·lícula de Chavarrías és un drama històric que relata l’ascens a abadessa d’una monja de 17 anys, en un context de territoris fronterers que cal cristianitzar i dins un sistema profundament patriarcal. “Va ser una feinada. A la pel·lícula transcorren quatre anys durant els quals la protagonista ha de créixer de cop, i tot això ho has d’interpretar amb dos mesos”. Daniela Brown explica que és la primera vegada que li costa tant veure’s, i confessa que li ha sortit una mica la síndrome de l’impostor. En el cinema, el resultat final és la darrera capa d’un treball que en té moltes.