El drama educatiu dels menors que han patit un desnonament: "Com vols que facin els deures si no tenen un sostre on viure?"

SaltÉs dijous al matí, finals de novembre, fa fred i, a diferència d'altres dies de la setmana, quan sona el primer timbre, els alumnes de l'Institut Salvador Espriu de Salt arriben a classe absolutament revolucionats. L'agitació descontrolada s'explica perquè, prop del centre, al carrer Àngel Guimerà, mentre feien camí cap a l'escola, molts estudiants han vist de prop com desenes de furgons de policia i antiavalots desnonaven Saliha Elouati, mare de tres menors d'edat, que són amics o companys seus de classe. Amb aquesta escena a la retina i un garbuix d'emocions a flor de pell, tant per als adolescents com per als professors, resulta impossible començar el dia amb normalitat, com si no hagués passat res. I, per descomptat, encara és molt més complicat per als mateixos afectats, que, mentre pateixen el tràngol de quedar-se sense casa, els deures i els exàmens passen a ser l'última de les seves preocupacions.

Ordres de desnonament com aquestes, en què es fa evident com la privació del dret a l'habitatge repercuteix directament en el dret a l'educació dels infants i adolescents, es repeteixen cada una o dues setmanes als instituts i les escoles de Salt, un dels municipis amb un índex més alt de pobresa i immigració de Catalunya. La comunitat educativa d'aquesta població n'està farta i per això ha constituït la plataforma Docents pel Dret a l'Habitatge Digne,amb l'objectiu de denunciar l'impacte dels desnonaments en el desenvolupament de la tasca pedagògica dels centres. “La casa és un espai de seguretat, higiene, intimitat, un mínim necessari per tenir una vida digna i, tot això, amb un desnonament, queda dinamitat, de manera que els efectes materials i psicològics són molt evidents”, explica Jeremy Buck, professor de secundària de l'Institut Vallvera i membre de la plataforma. I es qüestiona: “Com vols que un alumne es preocupi de fer els deures si no té garantit un sostre?”

Desnonada fa 2 mesos, amb els fills repartits en quatre cases

El cas de la Saliha és el més recent, però ni molt menys l'únic. Hawa Jallow, per exemple, mare de quatre adolescents, d'origen gambià, explica a l'ARA que fa 33 anys que viu a Salt i el passat 18 de setembre va ser desnonada. La policia es va presentar a la casa on havia viscut els últims 8 anys, mentre tenia una de les filles al llit, sense previ avís, tot i que la regulació del contracte del seu pis, propietat d'un fons voltor, estava pendent d'un recurs judicial. Des d'aquell moment, Serveis Socials va instal·lar la família en un hotel de Medinyà —els nens havien d'agafar cada dia un autobús i feien tard a l'escola—. Però va ser una solució provisional que va durar només una setmana. Després, la Hawa, molt nerviosa i amb problemes de tensió alta, va veure's obligada a buscar-se la vida. Ara els seus quatre fills viuen repartits en cases d'amics o coneguts de Salt, ella els compra el menjar i amb prou feines els veu, només quan al matí els dona l'entrepà abans de classe. La Hawa viu des de fa dos mesos de casa en casa, gràcies a favors i tractes d'estades temporals, en unes condicions absolutament precàries, a l'espera de poder trobar una llar per reunir la família.

“He d'aguantar, intento no plorar davant dels fills, però són conscients que pateixo, tot i que tampoc volen parlar-ne, estan de mal humor, tenen ràbia i a l'institut ho noten”, reconeix Jallow. El gran, per exemple, que aquest curs acabarà 4t d'ESO, vol graduar-se per posar-se a treballar amb 16 anys a l'estiu i ajudar econòmicament a casa, mentre que a una de les filles, de 13 anys, els metges li han diagnosticat un trastorn d'ansietat causat per aquest trauma. Com que els fills han de tirar endavant sols, separats de la mare, la Hawa tem que la situació els provoqui efectes psicològics difícils de revertir i, a la nit, pateix sobretot per les nenes, ja que no pot saber qui hi ha a les cases on dormen. “Els meus nens em necessiten i jo també els necessito a ells”, certifica emocionada.

Falta de suport administratiu i racisme immobiliari

La Hawa ha demanat ajuda als Serveis Socials, a la Creu Roja, a l'Oficina de l'Habitatge i a l'Ajuntament de Salt, però, de moment, tot són promeses, paperassa i cap concreció. El seu nom per acollir-se a la solució de l'habitatge d'emergència està a la cua i el temps d'espera és d'uns 2 anys. Per això demana un lloguer social que li permeti tenir un sostre i pagar tot el que l'economia familiar li permeti. Davant d'aquesta odissea d'administracions i peticions d'ajuts, la plataforma saltenca de docents critica que tot plegat és una “piràmide d'administracions” que es van passant la pilota de baix a dalt sense que els casos més urgents es resolguin amb rapidesa. “El Departament d'Educació ens ofereix acompanyament psicològic als alumnes un cop han passat el xoc del desnonament, però no fa res per evitar que es produeixi”, sentencia Jeremy Buck, que, a més de formar part de la plataforma, també és membre del Sindicat de l'Habitatge de Salt. L'Ajuntament de Salt assegura que treballa a fons amb aquesta qüestió per evitar casos com el de la Hawa o la Saliha i que, durant el 2024, ha aconseguit aturar 120 desnonaments.

Totes les demandes de Docents pel Dret a l'Habitatge Dignes'adhereixen a les reivindicacions del Sindicat de Llogateres de Catalunya, que aquesta darrera setmana va organitzar una manifestació multitudinària a Barcelona per reclamar una rebaixa dels preus dels lloguers. Però amb una menció especial a la discriminació racial, ja que, tal com va destapar l'ARA Comarques Gironines fa dos anys, moltes immobiliàries de Salt es neguen a firmar un contracte segons quina sigui l'ètnia o el color de pell dels llogaters; fet que encara dificulta més l'entrada al sistema immobiliari de les famílies amb pocs recursos vingudes de fora.

Mala conducta i por a la policia

Dins de la plataforma, a més de docents, també hi ha educadors socials que treballen en els centres de Salt i coneixen de primera mà les conseqüències pedagògiques de conviure amb menors d'edat expulsats de casa seva: “L'estrès emocional d'una mare desnonada es contagia inevitablement als infants i adolescents, que venen amb una agitació amb la qual no es pot treballar, per això hem aixecat la veu, per fer veure que no és just que aquestes famílies visquin això i se'ls maltracti institucionalment”, defensa Jordi Bosch, educador de l'Escola La Farga i membre de la plataforma. L'educador també posa de manifest, que, a primària, quan un menor pateix un desnonament, es nota sobretot en l'estat d'ànim, el cansament, el nerviosisme, la tristesa i la mala conducta; mentre que, a secundària, a més de possibles problemes de comportament, baralles o discussions amb companys o professors, el rendiment acadèmic també baixa en picat.

Els docents argumenten igualment que els dispositius policials dels Mossos d'Esquadra per dur a terme les ordres de desnonament, amb desplegaments molt nombrosos, presència d'armes llargues i repressió contra els manifestants, lluny d'ajudar a mitigar el trauma dels joves i infants, l'accentua: “A l'escola es percep entre els nens que la policia no és bona, que fa por i pega, i aquest concepte no ajuda en absolut”, acaba Bosch.

I, finalment, la comunitat educativa saltenca, amb aquestes reivindicacions, també vol desmuntar els prejudicis racistes, cada vegada més estesos pels partits d'extrema dreta, que vinculen la immigració amb l'ocupació il·legal i el viure de renda: “Un desnonament és molt traumàtic, però, així i tot, les famílies decideixen quedar-se a Salt perquè els seus fills han nascut aquí, donen molt de valor a l'educació que reben i batallen el que no està escrit perquè, encara que els facin fora de casa, puguin continuar venint a classe”, conclou Buck.