Al passeig, a la dreta de l’ajuntament, on hi havia hagut fa pocs anys un bar d’entrepans, ara hi ha un dóner kebab –paraules turques que volen dir “carn a la graella que va girant”, i que vindria a ser l’hamburgueseria dels pobres–. Sec a la barra amb unes patates fregides. Per la finestra veig el mar. L’ambient és portuari però em recorda més una escala que vaig fer un cop a l’aeroport d’Istanbul. Gent d’arreu, d’un matrimoni jubilat europeu a unes kellys sud-americanes. No hi ha cap dona entre els treballadors del local. A la taula del costat meu, dos adolescents negres fan un menú kebab de vedella i pollastre amb coca-coles. Un esprem el pot de maionesa sobre les patates fregides i l’altre està abduït pel TikTok i arrossega avall vídeos de futbol i de ball a la pantalla del mòbil. Un cul de la Mediterrània en el moment de la segona coronació de Trump.
Darrere la barra, una gran pantalla de televisió passa unes imatges mudes que no sé interpretar. La càmera es mou sense pressa per un carrer de vianants força buit –llegiu-hi: selecte– de botigues cares. Com un vianant, s’acosta als aparadors, es mou cap al fons del carrer, travessa d’una vorera a l’altra. Intento endevinar quins carrers són i de seguida veig que no corresponen a la meva ciutat, és a dir que la pantalla no funciona com una finestra al defora ni vol ser publicitat turística. És un vídeo ambiental, com els de llars de foc enceses o de carrers sota la puja que ofereixen les plataformes d’estríming. Acabo deduint que són carrers de París, perquè hi ha molts negocis Saint Laurent. Són botigues de luxe, de roba, perfums, la mena de fantasia on t’imagines els jugadors de futbol dels vídeos que el nano del costat meu va passant al TikTok. La càmera s’acosta a un aparador d’última moda infantil, després torna enrere i continua cap al negoci següent.
El contrast entre aquests carrers i botigues luxosos i la humilitat d’un local atapeït de cadires d’escai vermell i que bruteja ressalta el poder embolcallador del luxe, la capacitat de convenciment i aplacament, la seva essència triomfal, com de paper de plata. No hauria de revoltar, però, més aviat, aquí dintre? Penso en la coronació de Trump i en com el luxe inaccessible no causa violència als clients del kebab, perquè ningú s’enganya. És un luxe net com un ram de flors. No fa cap mena de xantatge moral. És allà, despullat de tota idealització, deplorable fins i tot, prostituït i tan banal que ningú hi dirigeix la mirada a part de mi, és un luxe humiliat i vençut, sotmès a ser una pura decoració, com un trofeu de caça.
