Diògenes l'okupa
Feia temps que no em passejava per l’esplanada de camps a tocar del Ridaura. Era en part per no entristir-me, perquè en aquesta mostra residual sense edificar, entre el golf i el monestir, hi havia una renglera de pollancres altíssims que van serrar no fa gaire, vés a saber amb quina excusa. En aquest país, qualsevol espiritualitat ja és subversiva.
Al costat d’aquestes columnes tallades –n’ha quedat la base dels troncs– hi ha una petita construcció d’obra que dona l’esquena al camí i s’obre al camp de davant. Quan dic que s’obre vull dir que només té dues parets, en forma de L, i una teulada d’uralita plena de forats que s’aguanta sobre posts de fusta clavats a terra, cosa que em fa pensar que la construcció devia servir de mirador al camp quan el camp encara servia per fer-hi pràctiques de golf. Ara que es torna a conrear està ple de rostoll.
Durant un temps, aquesta construcció vella va estar okupada. Amb palets de fusta, somiers i tela metàl·lica, l’okupa va aixecar les dues parets que faltaven. Va dur-hi cadires, calaixeres i un matalàs, i va instal·lar-s’hi. Va posar un llençol per porta i, a la paret que dona al camí, que és del color verd del golf, ja molt descolorit, va grafitar-hi en blanc "47.000 Mil Politicos que no SABEN NADA MAS QUE ROBAR". Al peu de l’escrit, hi va plantar flors.
De tant en tant, m’he trobat solitaris que tiren endavant la fantasia de viure en llocs idíl·lics, en una tenda a dalt d’un penya-segat o aprofitant una construcció mínima al camí de ronda, sobre una cala. Arriba la fred i desapareixen. Deu haver estat el seu cas, també, i els propietaris no han tingut pietat: ara els palets, somiers, cadires i calaixeres fan una pila alta i ampla al costat de la construcció, com per a un foc de Sant Joan. Hi ha un munt de rajoles que l’okupa devia col·locar per paviment. Se sent de tant en tant un tret: és el cop del pal d’un golfista ric, jubilat i estranger contra la pilota dura, alguns camps enllà.
Són cap a les cinc. Me’n torno cap a casa. Hi ha basses grans de cafè amb llet. La llum baixa i platejada del desembre ho matisa tot. S’ajup per passar sota dels pins. Camino d’esquena al sol i la meva ombra s’estira a davant meu fins a deu metres. La de la meva gossa sembla d’una girafa. On deu haver anat a parar, aquest okupa expressiu que no vaig ni arribar a veure però que va deixar escrita la seva proclama política? S’acosten les festes. Felicito els lectors. Ens retrobem l’any que ve. ¿S’entendrà si dic que aquest okupa, per a mi, és com la literatura, és a dir la cultura, és a dir l’ensenyament?