Una Diada seriosa
No és poca cosa, per a mi, cent quilòmetres d’anada i cent de tornada per ser a la manifestació i anar-me’n cap a casa sentint per la ràdio els parlaments finals. L’any passat hi anava més convençut, perquè una part del Govern havia anunciat que no hi seria. Aquest cop esperava sentir crits contra aquest nihilisme que s’ha promogut i escampat d’ençà del referèndum, però no m’hi vaig trobar això, sinó una manifestació amorfa, funcionària, poc alegre. Potser no vaig tenir sort. Cap bandera sortint per les finestres dels cotxes anant cap a la manifestació, poquíssimes pancartes manuscrites, cap lema enginyós o nou, al contrari, fins i tot els càntics eren reciclats, com les samarretes d’uns altres anys: “Els carrers seran sempre nostres”, “Voti, voti, voti, espanyol el qui no voti”... Una mica com la desfilada de veterans d’una antiga i noble guerra, alguns encara amb les banderes originals de la batalla, esparracades.
No vaig sentir gaires crits contra el Govern. Algun tímid, també reciclat, “Puigdemont, el nostre president!” –seguit pel comentari exculpatori d’una senyora, al meu costat: “Només ens queda això..!”–, però em sembla que la perspectiva del retorn del president també fa por: i si ens arriba de Brussel·les un Pujol 2? Per a això, l’1-O? Per acabar agraint que ens el perdonin? L’idioma català al Congrés i a Europa és realment important, però, per això mateix, impossible de creure. Espanya ajudant el català? Des de quan? Ni una sola pancarta al respecte.
Sis anys d’aplacament, de repressió estatal i, més efectiva, de repressió per part dels mateixos que van animar a l’1-O, no podien portar gaire enlloc més que a la cautela i el desencís. Sense haver passat comptes per les mentides i la rendició, la credibilitat democràtica està molt tocada. L’urna del 2017 va fer molta feina. Els manifestants es movien sense saber on anaven. Millor el pacte? Millor no? Tan gran és la desconfiança que, com dic, amb prou feines es cridava a favor del president exiliat.
Són les meves impressions, potser aquesta Diada estava cansat jo, fa molts anys que hi dedico una crònica. Però també crec en la lucidesa del desengany. Ser-hi era molt més profund que ser d’un partit o altre. La frivolitat i el fatalisme promogut des dels mitjans públics catalans els últims anys no ha acabat de funcionar. Els independentistes estem desconcertats i a l’expectativa, movent-nos conscientment al marge. Anem a la Diada a polsar-nos. Som més adults, de més mal enredar. Per a mi va ser una manifestació seriosa i d’una certa contrició.