Criden a votar

És un negoci familiar, pare i fill fan de mecànics, la mare porta l’oficina. L’altre dia hi vaig dur el cotxe a arreglar. La dona estava desesperada amb la nova tarifa d’autònoms. “A més del robatori –va dir-me–, l’embolic burocràtic és per morir-te. No sé si he d’anar a votar en blanc o no anar-hi, no sé què és millor per perjudicar-los.”

Vaig recordar una frase de Rousseau que sembla escrita pensant en els nostres polítics actuals: “La dominació els esdevé més estimada que la independència i consenten a portar cadenes per a poder-ne posar al seu torn”.

Després Rousseau afegeix: “És molt difícil de reduir a l’obediència aquell que no cerca pas manar, i el polític més enginyós no acabaria de supeditar els homes que no volguessin sinó ser lliures”. 

Però jo diria que el sotmetiment pot acabar conformant la psicologia profunda d’un país. La dona del mecànic em feia pensar en la meva mare, que no anava mai a votar, o el meu avi, que sempre deia: “Tots són iguals”. El totalitarisme desincentiva el vot, fins i tot el castiga, però cap dictadura es diu a si mateixa dictadura. Em pregunto si la gent no acaba per estimar l’empatia zero dels que manen.

Desitjar la llibertat és la causa i la conseqüència de la cultura, per això en el fons cultura i poder s’exclouen. Aquesta setmana, el president Sánchez ha anunciat 560 milions d’euros en material informàtic perquè els alumnes espanyols, ha dit, “aprenguin l’idioma de les màquines, la programació i la robòtica, perquè és el món on hauran de viure”. Quina por. Les inversions d’ensenyament se’n van en informàtica controladora. Rousseau ens diria que la xarxa d’internet és una xarxa de cadenes. La cultura del sotmetiment porta al desastre perquè és contradictòria, pura irracionalitat, por paralitzadora, però venim d’una història tràgica i delirant, i els esforços que s’han fet per sortir-ne s’han revertit amb el nostre consentiment: només hem de recordar com vam acotar el cap amb la por de la pandèmia o com els polítics independentistes van entregar-se a la policia.

No fa gaire em van presentar un polític. Em van dir, a davant seu, fent-ne broma, “val més que no sàpigues de quin partit és,” i després el mateix polític, mort de vergonya, va excusar-se’m de militar-hi i va confessar-me que, quan al poble es va saber que anava a llistes, la gent aturava la seva mare i li preguntava si el seu fill tenia problemes de feina o de diners. Tal com ell va dir-m’ho ho explico. Ara ens tornen a cridar a votar, venen dies d’intensa propaganda del sistema. Jo hi aniré arrossegant els peus.