Cotxes aparcats
Cotxes estacats a la vorera com vaques i cavalls mecànics esperant l’amo. Pneumàtics arrelats. Aparca un altre cotxe i jo m’espero que baixi el conductor. Abans s’espavilaven més. Ara, primer de sortir, es miren sempre el mòbil. Paciència. Quan el conductor és fora, m’acosto al seu cotxe com si fos casa seva. Finestres sense cortines ni persiana. Cada cotxe és una proveta d’ADN, de vegades amb un maniquí a dintre. Dels miralls retrovisors sobre els volants pengen avets petits de cartró o ampolletes transparents amb un didal de líquid ambientador, hi ha cotxes amb halitosi. D’altres miralls en pengen amulets, atrapa-somnis, rosaris amb la creu, espardenyes miniatura que ballen penjades pels cordons, cintes amb la bandera catalana o contra el càncer. A sobre o al costat del volant veig mocadors, claus, bolígrafs, tiquets d’aparcament cremats pel sol, monedes de cèntim. De mascaretes cada dia n’hi ha menys, amb la pandèmia els cotxes n’anaven plens, darrere el parabrisa o lligades al canvi de marxes, gastades i fastigoses, com per dissuadir lladres. A dintre un altre cotxe, a davant del volant, hi ha una rosa de tall llarg, negra i pansida, deixada allà deu fer una setmana, abandonada per desamor o guardada per amor, ves a saber.
Com les cases, hi ha cotxes desendreçats i n’hi ha de sempre a punt per a les visites. Els nous són asèptics, els vells són calaixos de sastre: pols, engrunes, embolcalls, roba, pilotes, rates, pianos. Si hi ha nens, cadiretes, ninos de micos i granotes i l’enganxina Nadó a Bord. Si hi ha mal d’esquena, funda de boletes de fusta al seient del conductor.
Són capses per desar la persona quan desapareix, durant el trasllat, armaris, taüts aparcats, segones o terceres residències –en casos extrems, primeres–, discoteques mòbils, presons ambulants, tots ambulàncies. N’hi ha de fusta, de marbre, de carn i ossos. Conduïts per persones, per gats i per mosques, per arbres que treuen el colze per la finestra. Cotxes descolorits, cotxes amb trajo, cotxes enjardinats, amb estany i brollador a dintre, amb enredadores pels seients i el sostre, gronxadors i geranis en testos penjats a les portes i flors que treuen el cap per les finestres. Cotxes amb boscos interiors, amb ocells, esquirols i senglars, camins i rieres. Cotxes aquaris de peixos, ben aparcats. Es veu que, preocupats pel CO₂, ara els polítics volen ampliar l’aeroport i ja escalfen l’asfalt per fer més carreteres. No volen que perdem l’esperança d’escapar de la mentida d’aquest mur que reconstruïm una vegada i una altra, aquest circuit tancat.
