Els dos dos cavalls
Dissabte passat vaig ser a la cerimònia funeral d’un oncle meu molt pròxim, el tio Pitu, tan estimat per aquí que la sala d’actes del tanatori va quedar petita. Hi havia més gent dreta i a fora que asseguda a dintre la sala. Va ser un comiat serè, molt català, i familiars, amics i coneguts van anar passant pel faristol a dir paraules de comiat davant del taüt.
Un amic seu va explicar allà una història de fa molts anys, sobre el caràcter indòmit i sagaç del meu oncle. Es veu que un dia aquest amic anava pel carrer i va passar per davant de casa del tio Pitu, que en aquell moment sortia. El meu oncle li va dir que s’esperés un moment, que volia ensenyar-li una cosa. Va obrir-li el garatge i l’amic va quedar parat: hi havia dos cotxes idèntics, nous de trinca, dos Citroën 2 CV de color taronja. L’amic no ho entenia. Llavors el meu oncle li va demanar que es fixés en les matrícules. Tots dos cotxes tenien la mateixa. “Així m’estalviaré una assegurança”, va dir.
L’anècdota no parla tant de frau o de gasiveria com d’intel·ligència, de sentit pràctic i, principalment, de llibertat. Devia funcionar. Al món hipercontrolat d’avui no sé si seria possible, segurament ni se’ns acudiria. Un altre amic, al faristol, va recordar que el meu oncle odiava a mort la burocràcia, un odi comprensible i estès, perquè la burocràcia funciona com un instrument per sotmetre, humiliar i en definitiva recordar aquí qui mana. Se’n queixen ara els pagesos com podríem queixar-nos-en tots. És un abús de poder i un termòmetre d’autoritarisme, que exigeix al de sota d’anar treballant per al de dalt, fins que l’escanya. Com tot abús de poder, en si mateix és autodestructiu.
Ja m’agradaria a mi tenir una còpia de la meva persona, amb un mateix DNI a la butxaca, que anés pel món mentre jo m’estic a casa protegit i tranquil. La meva còpia es reuniria amb els gestors per fer els meus tràmits amb un somriure d’orella a orella. Atendria les meves obligacions amb l’administració. Cantaria les meravelles del país, diria: siguem seriosos, siguem raonables, vivim en una democràcia plena que ens protegeix a tots. Diria: respirem lliures, fem la nostra vida sense constrenyiments, tenim garantits els drets humans i gràcies a això el país progressa. Ho diria en castellà i amb molta alegria. Saludaria els policies amb total confiança i votaria com un ciutadà responsable, conscient i agraït, entremig de tot d’altres robots igualment feliços, mentre els seus propietaris s’estarien a casa tranquils, convençuts que es pot tirar endavant malgrat l’irracionalisme autoritari.
