La caseta i l'hortet dels obrers de la fàbrica Torras

Sarrià de Ter (Girona)Un centenar de resplendents casetes blanques idèntiques amb patis florits distribuïdes en formació de ventall configuren l’incombustible llegat de la colònia industrial de la fàbrica Torras Hostench a Sarrià de Ter, a tocar de Girona. La colònia sembla plasmar l’ideari de “la caseta i l’hortet” que va popularitzar Francesc Macià, malgrat que el projecte fos aixecat en ple franquisme, que en va fer bandera de modernitat i bon tracte als treballadors. Els obrers de la fàbrica gaudien d’un habitatge de lloguer de 90 metres quadrats en dues plantes, enmig d’un pati d’uns 300 metres quadrats. L’hortet, numerat com les cases, era en un terreny proper i cada treballador cultivava la seva pròpia parcel·la. La casa, que en el fons pretenia fidelitzar l’obrer i fer-lo dependent de l’amo, va acabar sent propietat dels treballadors quan van arribar nous temps i noves formes de relació laboral. A diferència d’altres colònies o veïnats menys idíl·lics, d’on la gent ha acabat marxant per buscar habitatges més amplis, moderns i acollidors, a Sarrià de Ter moltes de les cases continuen en mans dels treballadors de la Torras o dels seus descendents, que valoren la qualitat de vida que els ofereix aquesta urbanització avant la lettre.

Tots hem escrit en paper Torras

La fabricació de paper a Sarrià de Ter es remunta a la fàbrica de Felip Flores que, ja al 1869, elaborava pasta de paper per a la fàbrica L’Aurora, de Girona. A inicis del segle XX es va crear la Societat Paperera del Ter, que va posar els fonaments del teixit industrial de la zona, on Torras Hostench, després anomenada Torraspapel, va comprar la llicència de fabricació de paper acabada la Guerra Civil. Va ser líder del paper estucat a l’Estat i va produir una gran part del paper d’impressió i d’escriptura que va córrer pel país. També van ser llegendàries les seves pudors, que es van escampar fins a la ciutat de Girona i van originar protestes que han durat fins fa ben pocs anys. De moment, durant el darrer intent, sembla que reeixit, de reflotar el negoci del paper per part del grup valencià Hinojosa, les pudors finalment han quedat controlades. 

Cases per als veterans

Faustí Massó Pagès va ser un dels primers habitants de la colònia de can Torras, perquè al seu pare, que era maquinista (encarregat d’una màquina), li va tocar el 1953 una de les primeres cases per antiguitat. No era pas la primera, perquè la de mostra els propietaris la van reservar per a un obrer que s’havia cremat greument a la fàbrica. Les cent cases es van construir en tres fases: el 1953, el 1958 i el 1961. Pagaven 200 pessetes al mes en concepte de lloguer i futur dret de compra. Massó hi va entrar amb 18 anys i ara, que n’està a punt de fer 87, encara hi viu. En lloc de sortejos, que era una de les fórmules de repartir els habitatges, en el cas de Sarrià es va donar prioritat als treballadors que duien més anys a l’empresa. Els directius, els tècnics i els encarregats, a diferència del seu pare, gaudien de més estatus i tenien els habitatges dins el recinte separat, a prop de la “casa dels amos”, ara ocupada. Les cases eren sempre per a famílies i mai no es donaven a parelles ni a solters.

Circuit tancat de feina i lleure

L’escola era una part més del complex, on estudiaven tots els fills dels treballadors i alguns que venien de fora. Ara forma part de la Fundació Els Joncs, que atén persones amb discapacitat intel·lectual. La capella la van construir els mateixos veïns. Hi havia també una cooperativa exclusiva per als treballadors, on podien adquirir gairebé tot el que necessitaven. A diferència de la colònia de Flaçà, a Sarrià no tenien galliner. Massó explica que la botiga els oferia productes a preu de cost i que resultava molt a compte anar-hi. Més endavant també van construir una piscina i una pista de tenis per als treballadors. Era gairebé un circuit tancat de feina i lleure.

Propaganda del règim

El diari Los Sitios del 1953 titulava en portada: “El Gobernador Civil entrega 24 viviendas para productores en Sarriá de Ter”. El complex, que s’anomenava Grupo Paulino Torras en homenatge al fundador de l’empresa paperera, constaria, segons l’article, de 94 habitatges amb església parroquial, llar del productor, dispensari, escoles i escola-llar femenina.

El rector de Sarrià, durant la cerimònia de lliurament de les primeres claus, va parlar en nom dels obrers: “Pronunció unas sentidas palabras, glosando el significado cristiano de este acto y poniendo de manifiesto el agradecimiento de los obreros beneficiarios hacia la Empresa”. Un dels elements que destacava la crònica sobre la promoció d’habitatges, que la feia única a Espanya, era el de la propietat: “Es digno de ser destacado asimismo que éste es el primer Grupo que en España construye una Empresa privada por el sistema de amortización, puesto que los usuarios de las viviendas devienen propietarios de las mismas, con independencia que continúe subsistiendo o no su relación laboral con la Empresa Torras”. Sobre aquest darrer punt, Xavier Martí, periodista i historiador especialitzat en colònies i veïnats fabrils, puntualitza que “si es trencava la relació amb la indústria, en cap cas els treballadors podien continuar a l’habitatge, ni en aquesta colònia ni en cap altra”. El governador civil, Luis Mazo Mendo, va dir en el seu discurs que l’obra era “la demostración fehaciente de la hermandad propugnada y obtenida entre las clases sociales”.

Nous temps i inestabilitats

La construcció de l’autopista AP-7 va acabar de trinxar un municipi que ja migpartia la N-II i va obligar a tirar a terra algunes cases i el mateix edifici de la cooperativa. La botiga es va traslladar a Sarrià de Baix, al nou espai de creixement del poble i oberta a tots els veïns, però ja no va funcionar perquè no tenia prou clients i els codis de consum eren uns altres. També les empreses tenien nous codis. La fàbrica va travessar inestabilitats, crisis i reflotaments espectaculars, inclosa la implicació d’alguns dels membres del consell d’administració en l’afer del Banc dels Pirineus. Massó recorda sobretot l’entrada del grup àrab KIO (Kuwait Investment Office), l’any 1987, quan les cases van passar definitivament a mans dels treballadors. “En vam pagar 250.000 pessetes de l’època i la gran majoria va acceptar l’oferta, primer perquè era bona i segon perquè en cas contrari ens podien fer fora en qualsevol moment”, explica Massó. Segons explica Xavier Martí, “moltes cases de colònies es van anar venent als treballadors a preus per sota dels de mercat, sobretot quan va arribar la crisi, perquè era la manera que tenien les empreses de capitalitzar-se ràpidament”.

Ni fressa ni pudors

Els veïns de les cases de can Torras, com s’anomenen popularment, n'estan en general molt satisfets. Encara les van valorar més durant la pandèmia, quan sortien als patis i podien xerrar amb els veïns. La majoria s’han acostumat a “no sentir” el soroll de l’autopista que tenen muntanya amunt. I pel que fa a la pudor, no hi ha debat possible: “La pudor no ens tocava  mai. O feia vent d’aquesta banda o tramuntana i passava de llarg”. A mitjans dels anys 50, només hi havia a Catalunya una tipologia de cases de colònia fabril semblant a les de Sarrià, les de l’empresa Fibracolor de Tordera. La colònia de Flaçà, també propietat de la Torras, data del 1946, però tot i que té habitatges molt dignes, no són unifamiliars.

Comprar el servilisme

Xavier Martí explica que per no idealitzar excessivament les colònies fabrils, “on es comprava el servilisme”, només cal llegir algunes demolidores cròniques del periodista i polític valencià Lluís Morote, que a El feudalismo en las fábricas (La Publicidad, 1891), deia això sobre aquest circuit tancat de feina, comerç i lleure: “El diumenge pel matí, o el mateix dissabte a la nit, el patró ja s’ha reemborsat tots els jornals de la setmana que acaba de pagar [...] Passa el diner de la caixa del fabricant a les mans del treballador, i d’aquestes torna a la caixa del fabricant pel conducte de la botiga d’ultramarins que és seva, del cafè que és seu, de la fleca que és seva, de les cases (el lloguer de les quals paguen els obrers amb escreix), de l’estanc que és seu [...]”

Interès creixent per les colònies

Hi ha un gran interès per recuperar la memòria històrica de les colònies fabrils, com ho corrobora el ple absolut a la conferència “Viure prop de la fàbrica. Veïnats i colònies industrials del Gironès”, que Xavier Martí va pronunciar fa alguns dies a la Biblioteca Carles Rahola de Girona. Ara treballa en un futur llibre sobre les colònies i veïnats del Gironès. 

La majoria de les colònies catalanes se situen a l’eix del Llobregat, del Ter i també n’hi ha a la comarca del Segrià. Aproximadament un 75% de les colònies són d’origen tèxtil, mentre que la resta tenen una tipologia molt diversa: mineres, papereres, agrícoles i metal·lúrgiques.

Un dels casos singulars de colònia que ha estat d’actualitat darrerament és la Reial Foneria de Sant Llorenç de la Muga, que a causa de la sequera extrema del pantà de Darnius-Boadella, a l’Alt Empordà, ha reaparegut de sota les aigües i ha tornat a mostrar alguns dels seus edificis. Es tracta del primer alt forn per produir ferro de fosa a Catalunya.