Una casa terminal
Al meu carrer no ens calen diades de Tots Sants. La proporció de vídues és inquietant. Caminen a poc a poc per la vorera, sovint de bracet l’una de l’altra, fins que també es van morint.
Les dues últimes difuntes vivien just enfront de casa meva, en cases diferents. L’altre dia, l’hereu d’una va venir a acompanyar un drapaire que va començar a buidar la casa, una casa del XIX que fa un segle que no es pinta. Façana descolorida, grogosa, reixats rovellats, fusta pelada de finestres i portes… Cada cop que surto de casa la veig i m’agrada, i vaig demanar a l’hereu si m’hi deixaria entrar.
Construïm cases per viure-hi, però ens sobreviuen com si se’ns empassessin. Em va fer l’efecte d’haver entrat a la panxa del temps. És una panxa polsegosa. La veïna difunta va viure els últims anys com un esperit, sense tocar res. No hi havia excrements de rates, ni coloms morts, però els mobles estaven fossilitzats, els gots, les tasses, el televisor, tot tenia almenys cinquanta anys. El drapaire farà negoci. Piles de llibres, diaris i revistes. Un calendari penjat del 1972, un llibre de comptes del 1919. Al fons d’un magatzem, mobles encara més vells, maletes i mundos de fa cent, cent cinquanta anys. Armaris amb llibres d’escola. Eines del món del suro. Partitures, perquè eren família de Juli Garreta –ningú vindrà a mirar-se aquestes partitures escampades pels armaris i per terra, algunes de manuscrites.
La casa anirà a terra i hi faran pisos impersonals, com per tot el carrer, perquè hi vinguin a viure estrangers. Els fills de les vídues han hagut de marxar d’aquesta ciutat venuda al turisme. Vaig remenar llibres polsegosos de la biblioteca de l’Avenç i revistes com D’Ací i d’Allà. El propietari no hi donava cap valor. En una capsa hi havia fotografies de molt a principis del XX. Un senyor jove en un cartró gruixut, posant molt seriosament per a la càmera llavors que una fotografia era un moment important. I aquesta fotografia és el que queda de més viu de tota una vida, l’últim alè d’aquest senyor ja triturat a la tomba. No hi fa res que la foto sembli nova i que ell s’hi mostri en la seva plenitud orgullosa de fa un segle i mig. No té ningú que el defensi i anirà directe a les escombraries.
Era impressionant com el drapaire arrencava capes i capes de la pell de la història d’una casa tan plena d’objectes antics. Totes les coses que al seu moment no es van llençar, tot guardat dècades i més dècades, perquè en el millor dels casos s’ho emporti un drapaire que, si tot va bé, ho vendrà a qualsevol ximplet que vulgui una decoració rústica.
