Carta oberta de les famílies de les víctimes del professor de bateria de Quart: "Qui gosarà en un futur denunciar nous casos d'abusos sexuals?"

La setmana passada va quedar vist per a sentència el judici a l'Audiència de Girona del professor de bateria de Quart Jordi Brull, acusat d'abusar sexualment de cinc alumnes entre el 2009 i el 2020 al soterrani de casa seva. Algunes de les víctimes eren menors d'edat en el moment dels fets, que es van repetir durant anys en les classes particulars que Brull feia a casa seva.

Les famílies de les víctimes, en una carta oberta a l'ARA, lamenten que han viscut el judici amb “decepció” i “dolor” perquè ha estat una “criminalització” dels seus fills.

Tots els familiars de les víctimes dels abusos d’en Jordi Brull esperàvem el judici com un element de reparació, de sanació dels danys provocats als nostres fills. La majoria han necessitat anys, terapeutes, companyia i comprensió per intentar superar el trauma i reconduir aspectes de la seva vida. I esperàvem que el judici fos un element més que ajudés a superar el dolor que tant costa que marxi de les nostres vides.

Després d’haver patit tres dies de judici podem dir amb decepció, i també amb dolor, que el procés ha estat una criminalització dels nostres fills... El judici ha estat un patiment, un calvari que els ha exposat a l’arena del procés judicial. I n’han sortit mal parats, trencats emocionalment. Aquests dies han estat de mal dormir, per a ells i per a nosaltres.

De nou, els nostres fills, per enèsima vegada, han hagut d’explicar els pitjors moments de la seva vida en un entorn judicial, fred, escèptic i davant d’unes personalitats tan poc empàtiques que de vegades no sabíem si eren les víctimes o els acusats.

Sentir com constantment s’ha posat en dubte el seu testimoni, com s’han qüestionat constantment els fets, com s’han hagut de justificar, ha estat tan desagradable que en algun moment ens ha semblat que els nostres fills, la majoria menors quan van ocórrer els fets, eren els veritables responsables. I això els ha fet mal, ens ha fet mal.

Haver de sentir que la defensa demanava als nostres fills si tenien proves (potser esperaven que mentre els masturbava haguessin gravat un vídeo) o que si algun dels joves havia treballat al món del teatre o cinema els servia d’excusa per convertir les agressions en una comèdia barata... Es pot defensar un acusat, però aquestes no eren les maneres; tot plegat, un muntatge provocador.

Vam sentir que l’acusat tornava a fer un gir de guió desmentint les primeres declaracions on havia negat qualsevol mena de contacte sexual amb els alumnes. Aquests dies va al·legar que, tot i la diferència d'edat d'aproximadament trenta anys, les pràctiques sexuals a què va sotmetre els nois eren consentides. Sentir aquesta ignomínia i que per primer cop el professor reconeixia algunes de les relacions sexuals a l'habitació on feia classes de bateria ha estat un xoc important. És molt dolorós sentir com es pot atrevir a parlar de consentiment amb nens d’entre 12 i 15 anys, quan ell era el seu professor, un adult que s’havia convertit en el seu referent i en un model d’admiració. 

El tribunal ha permès a la defensa donar llibertat de veu a la mentida continuada, a la provocació constant d’un farsant, a fer-se la víctima a tota hora. I ens hem sentit burxats, alterats, agredits i impotents. I si en algun moment la provocació ha alterat l’ordre normal de la sala, l’advertiment de la seva presidenta anava dirigida sempre al públic, als joves. Mai a l’impostor, al mentider, a l’instigador, a l’abusador...

Sabent que un judici per abusos sexuals té aquestes conseqüències, sabent que és tan complicat per a les víctimes, sabent que és tan dolorós... qui gosarà en un futur denunciar nous casos? Per què la justícia, que hauria de ser reparadora, és un fre per a la mateixa justícia? I sort que els nostres fills han anat al judici fent pinya, acompanyats d’un ecosistema de persones, familiars, amics i simpatitzants que els han donat suport segon a segon. No ens volem imaginar una víctima d’abusos sexuals sola, home o dona, sense companyia, desemparada, amb pocs recursos, davant d’un procés judicial com el que hem viscut... Un autèntic calvari! Una veritable invitació a desistir.

Vist el que hem vist, és necessari introduir formació en violència sexual als agents de la justícia implicats en els judicis on les víctimes estiguin més protegides i no tan exposades a la indiferència d’un procés escèptic a aquestes causes.

Però malgrat la decepció del judici, creiem que ha servit per demostrar la valentia, la gosadia, l’orgull dels nostres fills en despullar-se i fer sortir a la llum pública els seus abusos, desemmascarar en Jordi Brull, voler enfrontar-se a un judici ple d’obstacles, ajornament inclòs, encarar-se a un procés judicial poc empàtic amb la seva causa i amb la seva situació emocional. Persones com ells, que provoquen judicis com els viscuts, faran que potser en un futur les actituds i els valors dels agents del món de la justícia vagin canviant a poc a poc, i que els processos judicials d’abusos sexuals transmutin cap a maneres en les quals les víctimes siguin més víctimes i els acusats més acusats.

El valor del judici ha estat veure els nostres fills actuar com un grup, fer pinya, compartir, ajudar-se, abraçar-se, ser coherents des del començament fins al darrer dia del judici, sense canviar els seus arguments, sense girs de guió.

Els valors positius d’aquest procés han estat els nostres fills, no el judici.

FAMÍLIES DE LES VÍCTIMES DELS ABUSOS D’EN JORDI BRULL