El Carnaval

Aquí a la Vall d’Aro van bojos pel Carnaval. Els dies més freds de l’any la gent es disfressa, de vegades mig despullada, per compensar la gresca que es van perdre a l’estiu perquè era temporada alta i havien de treballar perquè els turistes es divertissin. Ara s’apunten a les comparses, mesos sencers de preparació i tot distreu.

Jo no hi tinc cap tirada, però el contrast està bé. L’hivern, tan delicat, es contradiu amb l’expansió i el gregarisme de les rues repartides per les avingudes de les tres poblacions de la vall. La mateixa gent desfila pels tres llocs i participa als mateixos concursos. El dia que toca aquí és com una guerra, és insuportable, però a canvi d’això els dies que aquí no tenim rua són amb diferència els dies més tranquils de l’any. Quina delícia, tot buit, tothom a la rua de la ciutat del costat, els matins són com per Cap d’Any, tothom dorm.

Defujo aquestes rues de llum i soroll i mal gust, però al carrer em trobo gent disfressada que semblen xais separats del ramat, i pares amb criatures disfressades agafades de la mà –uns dies abans, les escoles els preparen, pel carrer passen cursos sencers de nens amb disfresses, ja els ensenyen.

Cada colla desfila seguint a peu una carrossa amb llums i altaveus demencials. Com que participen a les mateixes rues, les carrosses es desplacen juntes d’una ciutat a l’altra, escortades per municipals. Solen arrossegar-les tractors i traginen embalums poc estables, de manera que han d’anar a poc a poc, i sovint et trobes havent de fer cua amb el cotxe perquè has coincidit amb una caravana de carrosses.

És el que m’agrada més del Carnaval. Trobar-me-les a la carretera, silencioses i lentes com una desfilada de caragols, carrosses pensades per a la nit i la gentada i el merder ara buides i fantasmals, gegants de cartró pedra, un gran pop, un barco pirata, un castell, desubicades i surrealistes com les barques que quan s’acaba l’estiu també naveguen pels carrers cap als magatzems, o el circ i les atraccions que passada la festa major se’n van en caravana cap a una altra fira. 

Quan em trobo amb les carrosses em fa l’efecte que el Carnaval celebra el seu propi Carnaval, que es disfressa d’introversió, i llavors penso que en aquest món tot es disfressa, que no es pot separar veritat i mentida i que és el problema que tindrem amb la intel·ligència artificial: de qui serà la veritat? Tot es disfressa, els animals i les plantes no són diferents perquè els uns siguin animats i les altres no: les plantes creixen, fan llavors, les mou el vent o es desfullen, i això també és moure’s.