Carn cobejada

Llegeixo a l’ARA que la carn de Kobe ha arribat a un restaurant de Barcelona en exclusiva mundial. Cent grams de llom, diu la notícia, per dos-cents vuitanta euros. (Sembla que els números surten.)

Això no ho diu el diari, però el plat es condimenta amb l’aura del luxe asiàtic i la sofisticació japonesa, tan característica del tancament ancestral de l’illa. Segons la llegenda, que sona una mica exagerada, a les vedelles de Kobe els fan massatges vuit hores cada dia amb la pell humitejada amb sake perquè la carn es mantingui tendra, beuen sis ampolles de cervesa diàries i arriben verges al sacrifici.

És fascinant com el capitalisme es ven a si mateix. Segons la notícia, serà el primer cop que aquesta carn es comercialitzi fora del Japó i, per tant, molts dels clients del restaurant serà la primera vegada que la tastin. Algú com jo, que no ha menjat mai carn de Kobe (tot i haver estat a Kobe), no hi podrà anar: el preu no me la deixaria menjar a gust. Tot el contrari del que els promotors del negoci esperen dels seus clients. Però és que si em mengés a gust aquesta vedella tampoc hi trobaria el què, perquè amb les coses sofisticades (i hem de confiar que la carn de Kobe ho és molt) no n’hi ha prou amb una sola vegada per apreciar-les (la cuina es basa en el record i la comparació), de manera que hauria de repetir uns quants cops, a tres o quatre-cents euros per àpat.

Ni el millor funambulista trobaria l’equilibri. Imaginem-nos que m’ho pogués pagar. Llavors tindria un altre problema, perquè em perdria la gràcia de l’exclusivitat, bàsica per a qualsevol plaer luxós. Després de menjar-ne uns quants quilos, la carn de Kobe acabaria tenint un gust semblant al d’una hamburguesa. Dit diferent: hauria d’anar-me’n un dia a un McDonnald’s per degustar l’excepcionalitat de la carn de Kobe. Hi penso sempre que llegeixo els menús dels tiberis que es fan a les reunions de mandataris. Ja els hi regalo. Fa de molt pobre no poder aspirar a més. Servits per galàxies de cuiners amb estrelles Michelin, al final tampoc hi troben el gust.

Soc un inadaptat, he d’esforçar-m’hi més, fer un cop de cap i agafar de tant en tant una Sarfa i anar-me’n a dinar a Barcelona. La clau del capitalisme consisteix a fer pagar el fet de pagar. Només falta trobar una excusa. Sempre hi haurà un producte més car per satisfer aquesta necessitat. No és més car perquè és més bo; és més bo perquè és més car. Alguns lectors recordaran aquell anunci de “El turrón más caro del mundo”. Tothom tenia clara la fantasia i precisament per això funcionava.