El caràcter odiós
Segurament la naturalesa equilibra l’odi i l’amor perquè l’un no es mengi l’altre, però per mantenir-se viva els ha de repartir d’una manera desigual. Un món en mans de l’amor, de tan plàcid, s’adormiria, i el desfici d’un món dominat per l’odi seria la seva autodestrucció, un desastre en tots dos casos. El mal menor deu ser una voladura dolorosa però controlada.
Podent triar, tothom es posaria del costat de la bondat, però no és tan fàcil discernir-lo com volen fer-nos creure els entabanadors. A l’època de les manifestacions esperançades per la independència, recordo que en una marxa per una autopista, que llavors encara era privada i de pagament, després de parar un moment a reposar, vaig deixar-me una ampolleta d’aigua buida a l’asfalt. No hi havia mala intenció, vaig descuidar-me’n. De seguida vaig sentir crits darrere meu. Una senyora va venir corrents cap a mi cridant i fent gestos i dient-me el nom del porc com si m’hagués deixat l’ampolleta en un prat immaculat i pur d’alta muntanya. Vaig descobrir llavors el creuament de cables català. Enmig d’una lluita política de primer ordre, entretinguts a discutir-nos per nicieses. Devíem dur-ho a la sang. La derrota és un peix que es mossega la cua.
Si de l’odi pogués fer-se’n botifarres o vendre’n a granel, aquí seríem una gran potència. Dono per descomptat que participem com tothom en la matrioixca; l’imperi es baralla amb l’estat; l’estat es baralla amb la nació; la nació, amb l’ajuntament; l’ajuntament, amb el barri; el barri, amb el carrer; el carrer, amb el veí; el veí, amb el seu fill; el fill, amb el gos, i el gos, amb el gat com gat i gos. Però després hi ha les baralles d’igual a igual: regions amb regions, polítics d’un partit amb polítics del mateix partit. Si l’odi als altres calma l’odi als de dintre, l’odi als de dintre també relaxa l’odi als altres. Això matisaria la fórmula brillant que va trobar Sloterdijk per definir una nació, “col·lectivitat que aconsegueix conservar en comú l’absència de calma”, perquè no és el mateix la calma amb els de casa que la calma amb els de fora, té conseqüències diferents.
Tots coneixem gent que es deixaria penjar abans de perdre l’oportunitat de fer mal a un altre. Són la causa i el fruit de la misèria. Hi ha qualitats d’odi molt diferents i pel que es veu l’odi nostrat és per nicieses, d’una qualitat moral baixíssima. Quina reformulació del caràcter català, tant que l’havíem idealitzat, dominat ara pels famosos odis africans. La independència seria alliberar-se’n, d’ells i els que els encarnen.
