Campanades

Cap a migdia, sento des de casa el campanar del monestir, que toca a morts. És un repic mecànic, però tan solemne i altiu que fa callar el soroll de la devastació turística, com si, també, per una estona, s’hagués mort la depredació mateixa –el formigó i la brutícia que no pararan fins a matar l’últim mil·límetre de patrimoni–. El silenci ha obert un passadís. Les campanades entren per les finestres de cada casa, esbatanades per la calor. Tant de soroll en vida, tant de silenci, morts.

Paro l’orella. No toquen per cap difunt concret. No toquen per la dignitat d’aquest país. No toquen pels morts, toquen pels vius. Com làpides de cementiri, parlen als qui esperem torn.

Toquen per si mateixes i per això em recorden el repic de les campanes d’una altra església, que jo sentia des d’una altra casa, en un altre moment. Llavors les avorria. Em preguntava per què caram publicitem la mort. No valen més la discreció i la intimitat? Per què desenterrar un enterrament que, sense el toc de difunts, no hauria ni sabut? Per què no despenjar les campanes i donar per assumides la vergonya i la tragèdia de la mort? Per què tanta impudícia? Catolicisme sinistre i barroc, pensava, quina obsessió amb la mort! No toquem pas campanades a bateig!

Amb els anys i l’edat, ho he anat veient molt diferent. A la cerimònia laica del tanatori hi trobo a faltar les campanades. La monotonia del toc i el retoc implica justament la discreció i la intimitat. Només els coneguts del difunt saben per qui toquen. Per a la resta dels vius, la mort és una presència abstracta, comuna, persistent i immaterial com el ding-dong. La campanada només marca el relleu d’un mort a l’altre, el pas de la torxa.

De la mort moral, se’n diu hipocresia. De la hipocresia desemmascarada, cinisme. El cinisme s’aguanta sobre la imposició, que pot ser molt llarga, i fer-s’hi encara més. Però el cinisme és corrosiu, de manera que a cada toc hi ha un àcid que va desfent les campanes… I arriba un moment que ja no les sento, tal com no sento els ocells quan no m’hi fixo.

Al cap d’una estona, m’adono que és que havien parat de repicar. A dintre el monestir s’hi estava fent la missa. Després torno a sentir les campanes. Ara els familiars i els amics del mort deuen estar fent cua per donar el condol, mentre van sortint a poc a poc per la portalada, en aquesta cinta contínua de les generacions que passen una darrere l’altra pel monestir a acomiadar públicament els seus pares, els seus avis. S’ha mort un curs, en batejarem un altre. Les campanes brillen i la gent se’n va a la platja. Bones vacances.