El camí a la inversa de l'artista Elena Garrigolas: d'exposar a Londres a exposar a Girona

GironaUna mare vomitant el fill per la boca al lavabo després d’una mala nit. Un androide reanimant un soldat. Un home amb trajo mamant d’una vaca amb cara de noia jove. La “dona ideal”, amb el cos ple de mamelles. El rei emèrit, Joan Carles I, amb la papada en forma de testicles... Aquestes són algunes de les idees al darrere dels autoretrats grotescos, satírics i antropomòrfics fets amb pastel a l’oli de l’artista Elena Garrigolas (Girona, 1998) que fàcilment tothom pot trobar al seu feed d’Instagram, @internetsect. Una comunitat que, en plena pandèmia, va convertir-se paradoxalment en la seva forma d’obrir-se pas en el món de l'art després de sentir-se rebutjada a la seva ciutat natal, Girona, per les pintures que feia.

“Soc força sistemàtica. Cada dia pintava i penjava alguna cosa a Instagram –explica–. Quan només tenia 300 seguidors [ara en té gairebé 16.000], un noi de Nebraska ja em va dir que em pagava 100 dòlars i que li enviés el que volgués. I vaig pensar «Així doncs, puc vendre»”. Després de tres anys intentant guanyar-se la vida venent obres per internet, sense presentar-se a convocatòries ni tenir padrins en el món de l’art, el gener del 2023 van contactar amb ella de la prestigiosa galeria Saatchi Yates de Londres: volien que els pintés fins a 17 obres de gran format en sis mesos, i li pagaven per avançat.

La seva carrera va canviar de cop i volta. El reconeixement que no li havia arribat a casa –al cap de poc va guanyar la Menció d’Art Jove del Festival Inundart– li va arribar des d’una de les grans capitals de l’art. “He aconseguit el que volia, i ara tinc molta pressió per fer alguna cosa bona, perquè ja no és només fer-ho per tu”, explica.

Som al seu estudi a l’Eixample Sud de Girona, a una sala d’estar d’uns 24 metres quadrats amb només llum natural que va llogar a contrarellotge per poder pintar els grans llenços de Saatchi Yates. Molt aviat aquest espai es tornarà a omplir de quadres. Ha arribat a un acord amb la nova galeria gironina AWL per fer-hi la pròxima exposició, que serà la seva gran estrena en solitari a Girona en un espai d’aquestes característiques. Alhora, farà un gran mural de 2 per 5 metres, amb imatges no tan explícites però que reflexionin sobre la condició de la dona, a la casa-residència del galerista Pepe Baena, al carrer Santa Clara.

A primer cop d’ull, Garrigolas és una persona tímida, de poques paraules, que ha trobat en l’art la seva millor manera de comunicació. “La meva obra és més real que la realitat, perquè estàs posant la cara a una realitat que no es vol veure –reflexiona–. La gent no vol parlar de les misèries”. Per això li fa especial gràcia exposar en el que va ser l’antiga seu de l’Opus Dei a Girona. No en va, la seva vida i obra està marcada per haver estat filla d’una família vinculada a la prelatura i per haver estudiat tota la seva vida acadèmica al col·legi només per a noies de Les Alzines. “Necessitava comunicar-me amb la gent del meu voltant, però com que no ho podia fer amb paraules vaig començar a fer-ho de manera indirecta a través del dibuix”, recorda.

Temes universals

Bona part de la seva obra es va anar convertint així en una forma de comunicació amb el cercle pròxim, i per això acaba tractant de temes universals com la maternitat, però també la pressió estètica, el poder i la religió. “Jo vivia en una bombolleta molt petita, i anar a estudiar belles arts a Barcelona em va permetre trencar-la”, afegeix. Ara continua vivint a Girona, tot i que recomana a qualsevol persona que vulgui viure del món de l’art sortir-ne o trobar vies per al reconeixement fora.

Com a referents té a artistes com Miriam Cahn, Nancy Spero o Paula Rego, de qui li agrada sobretot la forma de comunicar, tot i que la seva obra també té una càrrega molt forta sobre l’impacte d’internet a la seva generació, en concret dels mems. “A la meva obra parlo del dolor i el trauma del meu propi cos. A Les Alzines t’ensenyaven a no desitjar el teu cos, a amagar-lo, com si no existís –diu Garrigolas–. L’art no sana en si, si no poses el dit a la llaga, però m’ajuda a avançar i exposar-me. M’ajuda a entendre la família i les amistats. Perquè cal parlar de les coses i treure-les”.

Ara Garrigolas inicia el camí a la inversa: exposar la seva obra al cor d’una Girona també en plena transformació. I per fer-ho vol parlar menys del jo i més des d’una perspectiva universal i convidar a endinsar-se en una obra més profunda.