C/ Cambrer

M’havia entretingut a parlar amb un drapaire que buidava la casa d’una veïna que es va morir fa uns mesos, i va passar una parella d’estrangers. Sans, riallers, de vacances o tot just jubilats. Els sortien els bitllets per les orelles. “Es lloga, la casa?”, van preguntar-me, en anglès. “No –vaig contestar, sec–, ni es ven tampoc”. “És un carrer magnífic!”, em van dir, molt amables. Vaig mossegar-me la llengua. Què havia d’explicar-los? ¿Que amb la seva simpatia estan fent fora d’aquest carrer magnífic la gent que hi ha nascut? En aquell mateix moment podia veure, una mica més avall, una rossa que feia fotos d’una altra casa amb un cartell al balcó que deia "Es ven". I un matrimoni alemany jubilat acaba de comprar la casa de davant de casa meva. Obres aquí i allà pel barri, enderrocs i solars i promocions immobiliàries a cada cantonada. Igual que a Girona, també han arribat els ciclistes. En grups, suats, galtavermells, esportistes, amb el casc de meló. Mai s’havia vist que un d’aquí es passegés pedalant entremig de la gent de la Rambla, li hauríem cridat l’atenció. Però ells van com senyors a dalt del cavall, indiferents com estàtues eqüestres.

Tants d’estrangers em fan sentir estranger, com quan vas de viatge, desprotegit i a la intempèrie. Al país dels Hard Rocks, les lleis no et defensen precisament a tu. A la meva ciutat, els últims anys hem fet els màxims esforços per destruir qualsevol idiosincràsia: cobrint de formigó places toves, privatitzant l’espai públic, destruint paisatge verge i urbanisme històric, tapant rieres naturals. Ens malvenem amb entusiasme, i tothom aplaudint. Però qui no tingui un negoci turístic haurà de marxar, perquè els preus s’enfilen, i al final al meu carrer hi quedaran quatre propietaris rics, quatre-cents turistes benestants i quatre-cents cambrers pobríssims –millor si són de fora, protesten menys. 

A les últimes eleccions catalanes, un candidat va presentar-se amb el lema “Unir i servir” i va guanyar. Però els altres no eren millors, en aquest sentit. I així ens trobem, unificats i servidors, unificats en el servei, perquè quan no tens projecte o futur només vals per servir, o sigui depredar-te. Diumenge hi ha eleccions europees. ¿No és un problema europeu, el turisme? ¿No afecta uns quants països? Ningú en diu res, no hi ha esperança que ningú es responsabilitzi de res, i d’aquí vindrà molta abstenció. Només veig cambrers. El paisatge convertit en cambrer, amb les ciutats i les cases cambreres, carrers cambrers, platges cambreres, aeroports, arbres i ocells cambrers, una cultura cambrera.