Volia una butaca d’orelles per asseure’m vora l’estufa ara que comença a fer fred, i vaig entrar a Wallapop. Hi havia centenars de fotografies. Em vaig passar hores triant i remenant. Quina passada, el basar electrònic. Amb molt d’esforç, vaig acabar per quedar-me amb dues opcions. Una butaca Ikea de roba, petita i incòmoda, en venda a la meva ciutat per 25 euros, i una butaca de cuir, tatxonada, lluent i senyorial, per 145, en venda a Barcelona.
Vaig cedir a la il·lusió. Un butacot de senyor, de cuir brillant vermellós, amb els braços ja pelats però amb el coixí i l’esquena brunyits per anys d’assegudes. Qui sap els diaris i llibres que s’hi havien llegit, les hores de televisió i de converses amb què s’havia anat gastant.
Una butaca de club anglès de fumadors amb pipa, vaig pensar, i més quan vaig contactar amb el venedor i em va donar l’adreça, un principal del carrer Roger de Flor. L’endemà mateix vaig aprofitar el viatge per acompanyar un familiar a Barcelona i vaig plantar-m’hi.
Tal com preveia, el pis era magnífic. Balcó amb balustrada de pedra, escala ampla, ascensor centenari, gairebé que em sabia greu extirpar la butaca del seu hàbitat natural. El venedor va resultar ser un home d’uns trenta llargs o quaranta curts, catalanoparlant. Vaig pensar que devia haver heretat el principal. “Canvieu els mobles?”, vaig preguntar-li. “Sí, bé, la meva dona…”, es va excusar, i vaig entendre que abaixés la mirada cap al terra hidràulic, perquè els mobles nous es veien barats i vulgars, desconcertants en un pis de sostre alt tan esplèndid. Vaig pensar en els pitjors auguris sobre la nostra nació desemparada. Encara bo que havia pogut pagar els impostos per conservar el pis. A més de la butaca, l’home també venia per Wallapop un parell de cadires més de la finca, i altaveus i andròmines elèctriques que els seus fills ja no feien servir, en la mateixa barreja atzarosa i miserable que et trobaries en una parada dels Encants. Havia pensat regatejar-li una mica el preu de la butaca, però ho vaig deixar córrer.
Escric aquest article a la seva falda. És una butaca força més petita que no semblava a la foto, però que en altres temps s’hauria considerat que valia la pena entapissar amb cuir. Segueix sent una butaca de senyor de Barcelona. No m’estranyaria que tingués cent anys, però per a mi és millor que nova, perquè a la meva edat ja no seria a temps de gastar-la i de donar-li el llustre que té. Algú m’ha fet la feina, i tinc la impressió d’haver comprat un petit títol nobiliari.
