Bruc i marfull florits
L’animal verd de pell tibada i brillant, l’arquitectura del bosc de l’Ardenya, no para de bellugar-se, tan quiet. Potser espera l’incendi. Aturats, els suros mouen la cintura i ballen amb els braços, protegits amb l’armadura grisa de roca tova. Els pins s’ho miren palplantats i les serps escatades dels troncs de cirerer obren els brolladors de fulles. Els lliris salvatges de color lila, el romaní i el marfull fan rams espontanis, el bruc s’estarrufa. Silenci amb pessics d’ocells que piulen. Camino cap a Tossa pel budellam del bosc, amagat en aquestes paraules com un maqui en plena dictadura.
Bruc i marfull florits. Abans de Sant Grau, per un passadís estret just perquè hi passi una persona, hi ha una furgoneta Volkswagen taronja molt descolorida. Com ha arribat aquí? Algú hi dorm a dintre? Passo a tocar. Tancada en si mateixa. Sento, a sobre meu, un animal entre els arbustos. A terra, al corriol, trobo feixos de marfull florit, lligats amb cordill com ofrenes. El bosc de sobre continua removent-se. S’aixeca l’ombra ajupida d’un home negre amb un ganivet i una mata de marfull florit a la mà. Continuo com si res. Després em trobo un company seu. Li pregunto si treballen per a les floristeries del Maresme. L’he encertat. “Som de Mataró”, em diu.
Al cap d’una hora, veig l’ermita sense sostre de la Mare de Déu de Gràcia, amb creuetes de branquillons penjades als murs de dintre. Passa un ciclista alemany que no sap si fuig ni de què. Començant a baixar a Tossa em trobo, apilades al marge d’una pista forestal, tot de feixes de bruc acabat de tallar. Encara respiren. M’hi acosto a sentir el perfum. Potser encara fan tanques, escombres, para-sols de bruc. No veig ningú per preguntar-li.
Dues depredacions, bruc i marfull. Jo també vaig recollint visions i pensaments pel bosc, portes per sortir de l’espessor enganxosa del moment, amagatalls, refugis, vivers, com els senglars quan fan batudes. Una heura escala el rocòdrom al tronc d’un suro. El suro flota com un nàufrag entre l’escuma verda del bruguerar. Les fulles del marfull obren les mans com estrelles, amb les flors blanques al palmell, donant-les. El bruc vellutat dispara amunt panotxes de floretes minúscules i arraïmades, com focs artificials, bengales per salvar-se d’aquest mar de vísceres verdes, per enviar-les al cel, cap a la lluna. Quina florida més diferent la del bruc i el marfull. La del marfull tan blanca, immaculada entre el verd dur, i en canvi l’altra d’un blanc gris lilós, tan petita que hi passes la mà i fa un núvol de pols farinosa i el pol·len s’escampa.
