Vulguis o no, si la paret guanya gruix, protegeix més. Aquests dies he estat muntant un pany sencer de paret de prestatgeries per endreçar la biblioteca i afegir-hi els llibres que han vingut els últims temps, qui sap d’on, ni com, ni de vegades per què. Els he anat acollint però s’han hagut d’esperar apilonats i en condicions de salubritat precàries.
Reorganitzar la biblioteca no és fàcil, ni ràpid, no és poca cosa fer moure els grecs de l’Àtica, desplaçar l’Imperi Romà i mobilitzar Àustria-Hongria, alliberar la Rússia tsarista i ressituar la Florència del Renaixement. S’ha de tenir visió geoestratègica i prendre decisions delicades, que afecten coneguts de tota la vida. On col·loco els amics, respecte dels mestres? On poso els amors, respecte dels amants? I els suspectes, respecte dels enemics? Diguem-ho tot: és temptador passar comptes, fer interrogatoris, caceres de bruixes i purgues.
Cada llom posat és una columna petita, una vèrtebra de l’esquelet. Com peces de dòmino dretes, un llibre tomba l’altre i, caient, fan dibuixos.
Una casa amb biblioteca és una casa amb un cervell més. Hi ha tantes biblioteques diferents com cervells. Per comptes d’ocupar espai, la biblioteca en crea. Ordena. Aquí m’hi sento embolcallat pels llibres, com per ocells o flors a les branques de prestatgeria. També, a dintre de les pàgines, les lletres s’estan quietes i endreçades a la prestatgeria de cada ratlla.
Els meus hostes fan una pluja fèrtil i quieta a davant de la paret, una cortina, un guirigall de veus de tots els temps i accents que quan tenen el dia es converteixen en una coral harmònica i deliciosa, la música de les esferes d’un univers que s’expandeix com fan els universos, i on les estrelles són les lletres i les lletres els àtoms de pensament, galàxies lluminoses de sinapsis. Tapen els murs, els transformen en portes. Com l’univers, la lectura és lenta, però coneixements i llacunes acaben encaixant per sedimentació, com trencaclosques d’un déu que et pot conservar la raó o pot fer-te parar boig.
Tinc un butacot i una tauleta just al costat d’una finestra baixa. La llum natural se’m posa a la falda. Com si estigués assegut a la butaca d’un tren i a poc a poc el vagó-biblioteca es mogués, no és la gent del carrer, que es mou amb els seus crits, escuts i cascos amb banyes, sinó jo mateix, molt a poc a poc, en aquest transatlàntic. El cos ja forma part d’una prestatgeria, ja s’ha tornat un llibre més. Torno a donar un cop d’ull al carrer, a la gent que passa. Ells no em veuen però en canvi jo els veig, gràcies als llibres, em sembla.
