Benvolguda Carme Junyent
Vam veure’ns poques vegades. La primera va ser fa vint anys, que vas convidar-me a Masquefa a parlar d’un meu llibre en un grup de lectura. La segona, fa un any i mig, que vaig presentar un llibre teu en un grup de lectura feminista, el llibre es deia Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. I la tercera vegada va ser a principis d’aquest estiu, que vam coincidir casualment un migdia a L’Espolsada, la llibreria extraordinària de les Franqueses, com per poder dir-nos adeu sense saber-ho jo.
A més de ser tan activa (o sigui, generosa), tenies la virtut del sentit comú (o sigui, saviesa). És un sentit molt escàs i buscat al nostre país, perquè sofreix molt malament la depredació. La depredació sempre és depredació del sentit comú. Per incapacitat, per derrotisme i ganduleria, els catalans ens hem anat especialitzant en la depredació: del paisatge, de les persones, de l’idioma propi.
Així m’explico l’obsessió dels nostres governants amb el llenguatge inclusiu: com una depredació més d’una llengua prou afeblida perquè no se’n pugui defensar. Mentre tu demanaves que l’IEC es pronunciés d’una vegada, la RAE va sortir a defensar el castellà proclamant que ella no avalava“el llamado «lenguaje inclusivo», que supone alterar artificialmente el funcionamiento de la morfología de género en español bajo la premisa subjetiva de que el uso del masculino genérico invisibiliza a la mujer”. Com a escriptor, em fa mitja vergonya haver de recordar que una llengua és en un noranta per cent memòria, i que adulterar-la amb finalitats espúries (depredar-la hipòcritament per fer veure que així es resol cap problema de discriminació) provoca un rebuig instintiu en el parlant d’aquesta llengua violentada. Un rebuig natural contra l’artificialitat, que ja és el que li faltava a una llengua tan baquetejada.
Amb la teva marxa, els depredadors respiraran. Continuaran neutralitzant la llengua, esterilitzant-la. Et van entendre i respectar tan poc perquè la facilitat, a més, és encegadora. L’any 2019, la Generalitat va ser capaç de donar-te una Creu de Sant Jordi i anunciar que ho feia perquè, entre altres mèrits, havies “combatut els prejudicis lingüístics més estesos que frenen l’augment de nous i noves parlants” [sic]. Després van canviar-ho, però ho van comunicar així a la premsa.
Ens vam tractar poc, doncs, però prou perquè jo pogués entendre que, més enllà de la feinada desperta, necessària i exemplar que vas fer, la commoció per la teva mort ve de l’empatia que sabies desplegar a través de la intel·ligència.
Una abraçada.