La benignitat de Chagall
En plena Hanukkà i enmig de les atrocitats a Gaza, l’espiritualitat de Chagall és una mica balsàmica encara que sigui per contrast: el seu hassidisme (paraula que ve de “hassidim”, que vol dir “pietós”) comporta una pietat que ho santifica tot, començant per les coses de cada dia. Una exposició de Chagall ara mateix és com un bany de profunda bondat purificadora, un sabó contra la porqueria del consumisme nadalenc i l’enviliment insuportable de la guerra.
Quan diu “en els meus quadres no hi ha ni un centímetre lliure de nostàlgia per la meva terra natal” vol dir de nostàlgia per la seva infantesa, la seva -la nostra- innocència. Dibuixava i pintava amb el mateix delit que els nens dibuixen i pinten. T’endús dels seus quadres el reconfort d’una abraçada. Amb la calidesa subtil d’uns colors mozartians que semblen trets de pells i plomes d’animals imaginaris, va reverenciar la vida fins al punt que el nen va sobreviure -fins i tot- al segle XX, del qual jo sovint penso que és el millor pintor. Perquè un Picasso o un Bacon poden fer-nos conscients de les tortures, però, no és més valuós haver estat capaç de preservar l’amor?
La meva vida, l’autobiografia de Chagall, comença explicant que el dia que va néixer es va calar foc al barri jueu del seu poble, a Bielorússia. “Vaig néixer mort -escriu-. Jo no volia viure.” Molts anys més tard, dirà: “Contra els focs del món, el meu amor és com aigua escampada pels quatre cantons.”
És una gran sort que l’exposició que se’n pot veure al Palau Martorell de Barcelona hagi coincidit amb les grans mostres Miró-Picasso. Tots tres pintors van trobar-se a París i van creuar el segle XX. Les concordances són molt evidents, i té sentit que La masia s’aixequi en aquest moment a pocs carrers de les cases nevades del Poble rus de Chagall. Trobareu en tots la mateixa vocació literària (llibres tornats pintura), la mateixa voluntat de materialització (fan vitralls, ceràmica, roba), el mateix projecte de salvar l’essència infantil i, pel mateix motiu, la fixació en els animals (galls, coloms, cabres). La diferència entre Miró, Picasso i Chagall és que els dos primers busquen l’arrel a la terra (per exemple en el sexe), però en Chagall aquesta necessitat d’essència se’n va cap va amunt, cap al cel, fins al punt que els personatges leviten. Miró pintava escales i estels des de terra però Chagall -que literalment es despullava per posar-se a pintar- va aconseguir el miracle d’elevar, d’evaporar la pintura i convertir-la en nuvolades celestials de colors i de fe, amb nosaltres inclosos.
