Els beneficis de no barrejar naps i cols
Fa temps, vaig cedir i em vaig fer unes ulleres bifocals, per llegir i veure-m’hi de lluny. Van ser la compra del segle, i no eren barates: amb la part del vidre per llegir no m’hi veia de lluny, i amb la part per veure-m’hi de lluny no podia llegir. Vaig desar-les. Fet i fet, les ulleres només de llegir són insuperables: defensen la pàgina amb una muralla de boira. Tant de bo hi hagués ulleres d’anar a bosc com n’hi ha d’anar a sota aigua, o per mirar núvols!
Setembre de 2024, primers dies. Es retira l’invasor. La muntanya –com la mar, els carrers, l’aire i els arbres– s’allibera de l’estupre a què l’hem sotmesa durant les vacances. Torno a l’Ardenya, doncs, després de mesos de no anar-hi pel pànic de trobar-la explotada i humiliada com tota la Costa Brava.
Vaig pujar-hi amb la gossa, fins a la Carbonera des Mut. Vaig arribar suat. Vaig deixar les ulleres a sobre la roca per treure’m la samarreta. Llavors, la gossa es va estirar a la roca, amb tan mala sort que va tocar les ulleres, que van patinar i van caure precipici avall.
Si haguessin sigut bifocals, hauria hagut de tornar a casa com un cec, guiant-me amb la gossa i un bastó fet d’una branca. Però les ulleres que havien caigut eren les de veure-hi de lluny, i a la motxilla hi tenia les de llegir, com sempre, amb un llibre. Me les vaig posar. Vaig mirar al precipici si veia les altres. Era borrós.
No vaig trucar a casa per avisar que era a punt de posar-me en perill. Vaig engegar el GPS del mòbil. Veia bé la pantalla. Amb el GPS activat, ja trobarien el cadàver –i potser la gossa bordaria.
Vaig començar a baixar per la roca agafat a un tronc d’alzina, amb l’esquena contra la paret de granit. Però l’arbre es va acabar i la roca es va complicar i vaig haver de tornar amunt escalant.
Aleshores vaig vorejar la roca, emboscant-me avall entre matolls d’espines, mareselva i bruc. Trepitjava llocs que feia segles que no es trepitjaven, si mai s’havien trepitjat. Era sec i teranyinós i sobretot borrós. M’enfonsava en piscines de fullaraca. Patia de no trepitjar un niu de serps allà sota. Acostumat amb les ulleres de llegir a imaginar, veia serps, escurçons, nius d’abelles, escorpins i senglars. Vaig enfilar-me al peu de la roca, que feia una cresta plena de líquens i ballava. Vaig estrènyer els ulls. Si no les trobes ara, no les trobaràs mai. Com desxifrant un jeroglífic, vaig descobrir-les a sobre un llit de fullaraca, entre unes roques. Eren de vidre, però no s’havien trencat ni enfonsat. Amb les ulleres de llegir vaig trobar les ulleres de mirar lluny.
