Bé cultural superior
Començo aquest article amb mandra perquè reflexionar sobre la llengua és molt pesat, també per a mi, arriba a ser molest perquè toca un punt molt íntim, el de la llibertat, és a dir la moral. Parlar de llengua és parlar de moral i moralitzar és desagradable.
Últimament he llegit en aquest diari opinions com ara que el bilingüisme és una sort per al català o que en fem un gra massa patint per l’idioma. No m’estranya, sempre ve de gust amagar el cap sota l’ala, també hi ha qui nega el canvi climàtic, però aquestes crides a no fer del català un problema només serveixen per tornar-lo invisible. No en feu un problema, ens diuen. Però quan d’un problema no en fas un problema, simplement l’elimines –el problema, sí, però també el català–. Els polítics són uns màquines en això. En diuen convivència i sentit comú, però si protestes ets un talibà. Forma part de la història universal de l’opressió.
A la Costa Brava, el paisatge és una nosa important per al negoci immobiliari. Es comença relativitzant la importància d’aquest paisatge i s’acaba per no veure’l. La majoria d’alcaldes i gent de per aquí ja no és que no s’estimin el paisatge o que trobin bé vendre-se’l: és simplement que no el veuen. Primer desapareix al cap i després físicament.
L’idioma recula a tot arreu i els responsables sempre et diran que és per un bé superior –l’audiència, el negoci, fins i tot, santa perversió, la independència–. Culturalment, però, no n’hi ha de superiors. Quan aquí es presenta un llibre o es fa una classe o una entrevista en castellà, ho pots justificar com vulguis, però culturalment és un retrocés perquè contribueix a la mort de la màxima consecució cultural humana, que és un idioma, en aquest cas el català. És una escola de submissió i ensenya els joves a desentendre-se’n, naturalment: no es responsabilitzaran ells de la nostra deixadesa.
Acabarem aconseguint que parlar català sigui maleducat. Si no ens fem càrrec de la llengua, si trobem que no cal, com ha de valorar-la algú que no és la seva? Si et desentens de la roba i la deixes embrutir i vas pel món amb parracs, et diran brut i et vetaran el pas.
A força de fer-lo neutre com si no importés gens –de neutralitzar-lo–, el català va perdent la vida. Però també va enrobustint-se la consciència dels parlants que veuen la trampa. Abandonat pels polítics, fins que no vinguin temps millors el català és una força i una defensa personal. Cadascú és responsable de la pròpia llibertat. Mantenir-se fort en l’idioma millora l’autoestima i això et fa més valuós, interessant, intel·ligent i respectable.