Barceló a La Pedrera

Fa un mes, les onades van arrossegar a la Costa Brava un vòmit fascinant de veure, provocat per la sequera i la calor: milers de meduses de formes, moviments i colors extraterrestres, modificades, a més, per la lent viva de l’aigua.

A la retrospectiva de l’obra en fang de Barceló que ara mateix s’exposa a La Pedrera, no vaig saber veure-hi cap medusa, però no excloc que n’hi pugui haver alguna. El mostrari de peix era ric i variat: raps, dorades i dèntols, rajades, llagostes, crancs, morenes, peixos espasa… Tampoc hi vaig veure cap estrella de mar, potser perquè eren peixos de peixateria, bodegons de terrissa il·luminats amb la intensitat i precisió d’una peixateria sensacional, per poder aprofitar la delicadesa de les formes i els colors, l’escultura molla del peix, portat aquí d’un món a l’altre, pescat per l’artista, humanitzat.

És com caminar per sota aigua entre els peixos que ens miren. És posar-se entre el món de la terra i de l’aigua, allà on es barregen, en un món de fang moll. Tots som grecs, es titula l’exposició, perquè espiritualment venim de l’Àtica, tal com venim corporalment del fang segons la Bíblia. És com si a la panxa d’aquesta mar petrificada que és la Casa Milà s’hi hagués escampat un jaciment de terrissa, un centenar de peces màgiques, ancestrals i sagrades, el derelicte d’un transport ceràmic grec.

Per a Barceló, la ceràmica ha sobreviscut a tot: a la pintura esborrada, al bronze refós per fer-ne canons. Ningú ha perdut el temps dedicant-se a trencar la ceràmica, que, a més, es pot reconstruir. Amb la seva humilitat, ha sobreviscut a l’incendi i ha sobreviscut al fons marítim, on s’amara un altre cop de vida, s’estova, es desperta i es confon amb els peixos. Tot s’hi fa orgànic perquè l’embolcall de la mar protegeix i segella, però també genera, no pot parar de generar perquè és de mar, que ve la vida. Una esquerda es transforma llavors en el tronc i les branques d’un arbre i tot hi floreix. La mar és el terrissaire mateix, l’arrel atemporal i universal del treball amb l’argila, la terra i la mar, la sirena, un altre invent grec.

Entre les columnes i parets submarines de La Pedrera, els peixos surten de les parets com d’entre les roques de sota aigua, silenciosos, observadors, reflexius. Un turbot ensorrat al fons del mar és un turbot de ceràmica, i un pop petrificat de terrissa també és la Gorgona. Els gerros semblen caps i els caps semblen gerros, i ens confonem tant amb aquests vestigis que allà al fons, a sota aigua, fins i tot hi ha calaveres humanes, fora del temps.