Artistes urbans: de la transgressió al 'modus vivendi'

GironaGeneralment van començar pintant grafitis o murals de joves per afició, alguns en part pel punt transgressor de fer grafitis on no està permès, altres per poder-se expressar artísticament. Però els que surten en aquest reportatge han acabat fent del que era una afició d’adolescents el seu modus vivendi. Són cinc joves artistes urbans que han aconseguit guanyar-se la vida fent el que més els agrada.

Arriscar per sortir-se’n

Amb 14 anys, abans de començar el batxillerat artístic, Jordi Comas, que ara té 31 anys, va començar a pintar grafitis “per fer emprenyar els veïns". "Però el grafiti va contribuir al meu interès per estudiar art i estudiar art va enriquir el meu treball al carrer”, explica. Amb el temps es va adonar que el muralisme podria convertir-se alguna cosa més que una afició. Amb 19 anys va fer un cop de cap, va deixar feines de caps de setmana i de temporada per centrar-se en la seva carrera com a artista “acabés on acabés”. D’això fa dotze anys: “En aquell moment, aquesta decisió em va comportar renunciar a moltes coses, però sembla que al final ha donat els seus fruits. A hores d’ara puc dir que he fet de la meva afició la meva professió”. 

No fa tants anys que s’hi dedica professionalment, però Sergi Salas, de 30 anys, també ha aconseguit guanyar-se la vida amb la seva passió. A l’escola era bo dibuixant, però no confiava gaire en les seves possibilitats, i amb 14 anys va començar a fer grafitis perquè hi veia un vessant artístic. “Crec que el grafiti ho engloba tot, tant el que és transgressor com el que és comercial”, diu. Salas va estudiar disseny gràfic, "i entre la formació i el que vaig aprendre al carrer pinto com pinto avui dia”, opina. 

Més o menys de la mateixa quinta és Enric Lucas, de 31 anys, que ja de jove va tenir clar que volia ser pintor muralista i per això va estudiar il·lustració a l’Escola d’Art d’Olot. Des que es va graduar fa vuit anys, treballa de muralista, i en el seu cas, a més dels encàrrecs, també fa classes i tallers amb nens i que tenen com a resultat un mural. “Les classes les he començat a fer aquest any i està bé perquè et donen una certa estabilitat en els ingressos. Aquesta feina de vegades és molt inestable, tant pots estar dos mesos que no donis l'abast com després un mes que no tens cap encàrrec”, diu Lucas, que pràcticament ho pinta tot a pinzell.

Abans que ells va començar Aleix Font, de 40 anys: “Amb 16 anys anava amb els grafiters de Sabadell, però jo m’agafava un tall de paret i em posava a dibuixar alguna cosa realista amb els meus pinzells”. Tot i que fa més de vint anys que s’hi dedica intensament, Font es va dedicar a la docència durant dotze anys i no va fer el salt a viure del muralisme fins fa tres anys. “El confinament va ser determinant. Vaig pintar molt i el meu entorn em va fer veure que me’n podria sortir, perquè anava rebent molts projectes i convocatòries i al final em vaig decidir –explica–. Estic content perquè puc intentar monetitzar el que m’apassiona en un sentit honest”, afegeix.

Murals amb missatge i sense

Gairebé tots ells combinen els encàrrecs que reben amb els murals que pinten per iniciativa pròpia. “Pintar murals és un mitjà per comunicar, com les tanques publicitàries. Em dona l’oportunitat de pintar-ne, i en comptes de dibuixar «Beu tal refresc» prefereixo pintar «No llencis burilles, gamarús»", diu Comas. “Jo també busco transmetre un missatge amb els meus murals i no sempre gira al voltant del mateix. Depèn del que vegi al món”, diu Lucas. No fa gaire va fer un mural a Riudarenes amb motiu del 8-M “per representar la sororitat entre dones de diferents generacions”. 

Molts d’ells han voltat món i han aprofitat per pintar, tant per plaer com per encàrrec. Font va viure dos anys al Brasil quan en tenia 20: “Em vaig guanyar la vida pintant, cobrant o intercanviant-ho per tenir un lloc on dormir”. Salas també ha pintat diversos murals a Bogotà i Comas ha pintat i exposat tant a Llatinoamèrica com en diverses ciutats dels EUA, tant per plaer com per feina. Entre altres treballs, Comas és l’autor del mural dedicat a Aitana Bonmatí a Sant Pere de Ribes, que es va presentar l’endemà que la futbolista guanyés el premi a millor jugadora del món a París. 

Pseudònim i 'alter ego'

Gairebé tots tenen un nom artístic, de carrer o un alter ego amb què firmen els seus treballs. “Jo volia que el meu pseudònim no fos una cosa buida, i reflexionant vaig decidir Fert perquè entenc que quan pinto dono vida a una paret que era grisa o simplement avorrida. Fert ve de fertilitzant, els fertilitzants el que fan és donar vida a la terra i ajudar les plantes a créixer –explica Comas–. Per a mi el pseudònim no és gaire rellevant. No sé si la setmana vinent o d’aquí deu anys em cansaré de Fert, firmaré Jordi Comas i s’ha acabat. Però ara mateix és part de la meva identitat, de Fert només n’hi ha un i funciona pel que fa al naming”, assenyala Comas. 

Lucas és Greendel15. “Fa uns anys firmava com a Green i després d'estudiar a Olot vaig afegir el «del15» perquè és un número que se'm repeteix molt, però sí que tinc força clar que en un futur canviaré el nom. Ara ja depèn de la feina firmo d'una manera o una altra, no sempre utilitzo Greendel15”, diu. 

Font va escollir Rataconcorbata de jove: “Ve d’una cançó de rap, però ara ja no l’utilitzo, no és un alter ego que vegi vigent. De fet, ara gairebé ni firmo i fa un parell d’anys vaig canviar el domini de la meva pàgina web de Rataconcorbata a Aleix Font”, explica.

En canvi, Salas no n’ha tingut mai, de pseudònim, però l’ha buscat més amb el sentit comercial, ja que la seva empresa es diu Dstacarte, “de destacar amb l’art”, explica.

“Els muralistes ho continuen tenint difícil perquè hi ha gent que considera que ho fan per hobby i, per tant, no ho valoren com una feina”, opina Mariona Terrats, de l’associació Blaublau, que és una de les entitats que participen en el festival MonarT. “Aquesta consideració no ha canviat gaire. Després de sis o set anys que hi som veiem que encara queda molta feina per fer”, conclou Terrats.