Vol transoceànic

Com una llauna de sardines amb mascareta obligatòria, hem sortit de Madrid a la una, i al cap de poc ja ens serveixen el dinar. Consisteix en un kit com un puzle de mil peces que has d’anar desembolicant i recol·locant a la plata minúscula: bossetes de plàstic amb uns coberts de fullola, un tovalló, un saquet de sal, un de pebre, un de sucre, un de llet preparada, un de mantega i un de crackers. Una mica de puré, una mica de carn i mongeta tendra, un pessic d’amanida i un trosset de pastisset, en porcions que matarien de gana un lil·liputenc. Llauna petita de Coca-Cola i ampolleta d’aigua, dinar per a nines a deu quilòmetres de terra a deu mil quilòmetres per hora, coses curioses de la humanitat.

Molts miren de dormir, seran més de dotze hores de vol, però de tant en tant hi ha turbulències i llavors és com anar amb una tartana. Les hostesses van passant amb el carret, a repartir més menjar per a nans: sobret d’olivetes sense pinyol amb gust d’all, xips vegetals, crostonets, potet d’humus, Kit-Kat mini, tovallolet. Semblem un zoo amb animalons de totes les races entretinguts rosegant els mateixos cacauets i fent els mateixos sorolls amb les bossetes.

Per sort m’ha tocat finestra. El millor de volar és poder veure els núvols per sobre, perquè els núvols no són iguals vistos des de dalt que vistos des de baix. Res a veure. Des de dalt semblen crispetes de llet amb la tendència a estirar-se amunt, com cims nevats o estalactites, sostinguts per uns fils invisibles. Són més lluminosos que contemplats des de terra perquè reben el sol directament (la calidesa de la llum pura).

Em fan pensar molt en les meduses que veig sota l'aigua, que també reben la llum per dalt. Grups de núvols com colònies de meduses blanques s’estan suspesos en el blau, formen cadenes agrumollades de muntanyes flotants, camps de bròquils gegants, grans esteses de flor blanca, plantacions de fongs enormes, greixos que prenen formes de fetus d’animals que l’esperit s’inventa, caps de cavall i un matalàs de coixins tous, sedants i protectors, que ens salvarien si en una d’aquestes turbulències l’avió decidís caure. A sota de l’ala hi ha ple d’Àrtics i Montserrats de núvols, de gratacels i cúpules, de Santes Sofies, d’Esfinxs i ports boirosos, amb flotes de bergantins i goletes de veles inflades, amb vapors i creuers que fumegen, que es van desfent i acaben sent una barrumera blanca d’escuma d’afaitar sobre l’aigua. I així passo el viatge, traient de tant en tant el nas per la finestra, i ara ja volem sobre el Carib però el cel de sota és marbre de Carrara.