Argelers
Diumenge passat, el diari va enviar-me al quarter que Puigdemont ha tingut a Argelers pels seus actes de campanya a l’exili. Vaig viure allà la derrota electoral de l’independentisme, després de set anys d’anar cedint en la resistència i depredant els ideals fins a uns extrems infumables pels seus votants. D’un dia per altre, els mateixos que havien animat la gent a lluitar van animar-la a sotmetre’s, i així han passat els últims anys, entre el deliri i l’agonia.
Vaig dormir en un hotel a tocar de la platja d’Argelers. L’endemà al matí, vaig trepitjar la sorra que l’any 1939 era un camp de concentració per als republicans exiliats. Suposo que Puigdemont va triar Argelers per això. Fa tremolar només de pensar en la fred d’aquesta platja a l’hivern. Avui l’ambient és lamentable per motius molt diferents: a primera hora, Argelers fa pudor d’escombraries i està ple de jubilats en hotels i autocaravanes, vells i només vells que matinen i fan gimnàstica a la platja, es banyen, corren, pedalen i fan flexions i estiraments per allargar una mica la vida.
Amb la nit electoral encara fresca, vaig tornar a pensar en el sentimentalisme. El sentimentalisme és el contrari de l’arrelament. És, de fet, l’antipolítica, perquè la democràcia és un invent racional. La jugada del president espanyol al principi de la campanya amenaçant de retirar-se va funcionar. Em recorda quan Felipe González va fer-se entrevistar per televisió abans del referèndum de l’OTAN per demanar el sí. La mateixa cara de bon noi, el mateix girar-se contra els seus votants que els polítics del Procés, el mateix xantatge… I la mateixa estupefacció meva quan una meva tia va dir, l’endemà: “Doncs, a mi, m’ha convençut”.
També veurem un dia Pedro Sánchez al seu iot. Aquesta tia meva que va votar sí a l’OTAN, dècades després va anar a totes les manifestacions independentistes, i diumenge va votar un partit processista. Un altre parent meu que anava a les manifestacions diumenge va votar el PP. Segons la meva teoria, del sentimentalisme català en venen l’aversió que Josep Pla tenia al sentiment, les baralles a mort entre independentistes i el mateix camp d’Argelers. La frivolitat que els polítics aprofiten i promocionen se’ls acaba girant en contra: el mateix vent s’emporta els votants. Llavors no s’ho poden creure, i es tornen personatges agres i postissos.
En el sentiment no hi ha diferència entre els nacionalismes ibèrics. L’espanyolista es pot permetre el sentimentalisme perquè al final té un exèrcit. Al catalanista ara torna a passar-li factura, no hauria de venir-li de nou.
