D'Argelers a Ribesaltes: 25 anys de lluita per la memòria a la Catalunya Nord

Cotlliure / Argelers / Ribesaltes / CerveraElisabet Quiroga Sangés respira profundament des de l’espigó que protegeix el paisatge idíl·lic de Cotlliure. Té al davant l’església de Santa Maria dels Àngels, amb el campanar en forma de far, el castell dels Reis de Mallorca i la frontera per on va fugir el seu pare. L’emoció que arrossega contrasta amb el dia radiant que fa a la Catalunya Nord. Ni gota de vent. Ni una onada, el mar baix, com si a les acaballes de novembre visquéssim les minves de gener. Té 70 anys, viu a Barcelona i fa un dia que va visitar per primer cop el camp de concentració on va sobreviure al seu pare en condicions deplorables en un dels hiverns més freds que es recorden de la primera meitat del segle XX. Me l’he trobat passejant mentre redescobreixo el present de la lluita per la memòria a la Catalunya Nord, ara que fa 25 anys de la primera reivindicació a Argelers, i el seu testimoni em colpeja com el de totes les veus –curiosament femenines– que m’acompanyen durant aquest viatge.

Carmelo Quiroga Ylla, tinent de l’exèrcit republicà, va ser pres amb 21 anys a la platja d’Argelers, on va aconseguir tirar endavant treballant a la cuina. Si se’n podia dir cuina. “Explicava que perquè el cafè fos més negre, el remenaven amb les fustes cremades”. L’esperit comunista no el va abandonar mai, però tirava pilotes fora a l’hora d’explicar com havia pogut tornar a Catalunya un any després i la seva germana l’havia anat a buscar a l’estació de Figueres. “Visitant el Memorial d’Argelers ho he pogut deduir –diu Quiroga Sangés–. Els feien firmar una carta de capitulació i de fidelitat a Franco. No m’estranya que no ho expliqués, i més tenint en compte les vexacions que va rebre després fent el servei militar a Galícia”.

25 anys fent memòria a Argelers

La presidenta de l’associació FFREEE, creada el 1999, alerta del retorn de l’extrema dreta: “Estem retrobant la França de Vichy”

Quiroga Sangés s’ha trobat respostes a Argelers gràcies al fet que fa un quart de segle que l'ajuntament d'aquest municipi de la Catalunya Nord, pioner a nivell institucional, va decidir deixar d’oblidar i, en canvi, fer memòria sobre el camp de concentració que es va construir a la seva platja. Durant tot aquest 2024 no ha parat d’haver-hi commemoracions, que van culminar divendres amb la inauguració de l’exposició de fotografies antigues Un camp sobre la sorra, i el reconeixement de l’espai per part del govern espanyol com a Lloc de Memòria Democràtica, d’acord amb la nova llei. El 1999 es va crear l’associació FFREEE (Fills i filles de republicans espanyols i infants de l’èxode, en les seves sigles en francès), que va posar els fonaments de la seva lluita amb una gran manifestació a la platja d’Argelers, encenent “100.000 espelmes per a 100.000 refugiats”.

Jacqueline Payrot, amb 74 anys i després d’una vida dedicada a l’educació i a la lluita per fer memòria, també des de l’Ajuntament, n’és la presidenta. “Cal pensar que els refugiats espanyols van canviar la vida de França”, diu. Recorda l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, però també el seu oncle va passar pel camp i l’actual alcalde d’Argelers, Antoine Parra, és net de republicans. Ho explica en un català septentrional perfecte –la llengua que estima i que “ha costat tants anys recuperar”– sota del roure plantat fa just 25 anys al Cementiri dels Espanyols, un petit quadrat de terra que contrasta amb els càmpings que l’envolten. Com el roure, que homenatja els centenars d’homes, dones i nens que van morir al camp, “molts nens sortint del camp van anar a l’escola i van fer la vida aquí, van arrelar”.

Ara, però, Payrot veu com la lluita del darrer quart de segle torna a perillar amb l’ascens de l’extrema dreta, que ja governa a Perpinyà i que ha estat primera força en les dues darreres eleccions legislatives. “S’estan despertant –alerta–. Estem retrobant la França de Vichy”.

Les fotos de la platja de la vergonya

Una exposició sobre la sorra recorda les condicions del camp per on van passar més de 150.000 republicans

Argelers és avui en dia el gran destí de sol i platja del Rosselló, i la seva població de poc més de 10.000 habitants es multiplica per 15 a l’estiu. També són més de 150.000 els exiliats que van passar per la platja just després de la retirada republicana el gener del 1939 i fins que el camp es va clausurar el 1942, després d’uns aiguats la tardor de 1940 que fins i tot van buidar les tombes dels morts a la sorra. L’Ajuntament d’Argelers havia decretat el 14 de març del 1939 que no podia acceptar més de 20 cadàvers al cementiri municipal. No seria fins a la dècada dels 50 que es retria homenatge als morts amb un petit monòlit a l'espai que avui es coneix com el Cementiri dels Espanyols.

Però caldria que passessin 60 anys per recordar el camp d’Argelers. Si no fos pel monòlit inaugurat el 1999 en el que era l’entrada al filat d’espines, a l’estiu poc se sabria de com milers de persones van malviure sobre la sorra en ple hivern, tancades per filferros, fent clots a la platja i les necessitats al mar. Fora de temporada, de novembre a finals de març, els visitants poden fer-se la idea de com eren de dures les condicions amb una exposició de fotografies antigues sobre la sorra. Un recorregut de forma quadrada, amb tot d’estaques sobre la sorra on s’han penjat fotografies en blanc i negre davant de la immensitat del mar, ens transporta a la dura realitat del camp de concentració. Des de fa deu anys, i gràcies també a la tasca de lluita de FFREEE i Payrot, que llavors era regidora, es va inaugurar el Memorial d’Argelers en els baixos d'una casa de la part antiga del poble, molt a prop de l’escola bilingüe francès-català. Un museu que repassa la història de la retirada, recorda testimonis i també com la cultura es va obrir pas al camp, amb la celebració d’exposicions i la publicació de revistes escrites a mà.

Olga Arcos n’és una de les responsables. Ella també és filla de republicans, però en el seu cas és criada a París. El seu pare, fill d’una família manxega, va néixer just abans que els seus avis embarquessin des d’Alacant al vaixell Stanbrook en direcció a Oran (Algèria), fet que els va deixar a la Península. Començarien anys de clandestinitat que els portarien a viure en diferents llocs del nord d’Espanya fins que van aconseguir passar la frontera. “El meu pare va descobrir llavors que no es deia en realitat Vicente Quílez, sinó Andrés Arcos”, explica, abillada amb un rellotge amb la bandera de la II República. Ara la seva feina és lluitar perquè Argelers tingui un lligam fort amb els llocs de memòria al sud. De cara al 2025, preparen un viatge en memòria de la Desbandá, la massacre del 7 de febrer del 1937 en la carretera entre Màlaga i Almeria, on van morir entre 3.000 i 5.000 persones que pretenien marxar en direcció a Argelers, repetint el recorregut que van fer molts dels seus refugiats.

Una dècada del Memorial de Ribesaltes

El camp va funcionar del 1939 al 2007 i va deportar 2.289 jueus a Auschwitz. Només en va sobreviure un

El 2025 també farà deu anys de la inauguració del camp de Ribesaltes, que més enllà de republicans va continuar sent camp d’internament administratiu fins al 2007, encapsulant el passat més vergonyós de França. Elisabet Quiroga Sangés, la filla del tinent republicà pres a Argelers que m’he trobat passejant per Cotlliure, m’ha preguntat sorpresa què és Ribesaltes. He de confessar-li que fins fa un dia no ho sabia del cert. Només m’ha sortit respondre-li amb dues xifres: un camp militar a la intempèrie de la tramuntana, a només 15 quilòmetres de Perpinyà, des d’on es van deportar 2.289 jueus a Auschwitz. Només en va sobreviure un. La vergonya es va perpetuar: l’hivern del 1962 hi morien de fred en tendes 150 harkis (famílies de militars algerians que havien donat suport a França en la guerra d’independència). 130 eren nens de menys de 10 anys.

Avui en dia és el testimoni més proper que tenim a Catalunya per entendre què va ser l’Holocaust. Però no es queda aquí. No és només un memorial sobre la Xoà, ni sobre l’exili republicà… Pels seus barracons van passar durant dècades el que l’estat francès considerava els indesitjables. I el més curiós de tot plegat és que, a diferència de les platges d'Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès, on es van crear camps de concentració resseguint el litoral del Mediterrani cap al nord, Ribesaltes va ser concebut com un camp d'entrenament militar sota les inclemències del temps. Però s'ha fet servir poc en aquest sentit. "Tot i que no va ser un camp d'internament concebut per matar, sí que podem dir que va ser un camp amb una alta mortalitat", explica en català Laura Py, encarregada dels projectes culturals del memorial.

Molt a prop ja de l'estany de Salses, en una extensa plana erma sense cap protecció enfront del vent, ni el sol, ni els mosquits que s'apoderen de l'espai encara un capvespre de tardor, s'alça l'esquelet del que va ser un camp de 600 hectàrees per on van passar fins a 60.000 persones entre el 1941 i el 1966. "Totes tenien una cosa en comú: no havien comès cap delicte", afegeix Py. Per això en paral·lel a la lluita d'Argelers per la memòria, en va començar una altra de civil perquè l'espai es convertís en un memorial. No va tenir inicialment el suport de l'estat francès, ja que exposava les seves vergonyes. Si bé el 1941 van recloure republicans en barracons concebuts per a 40 militars –era hivern, menjaven només 80 grams de pa al dia, no tenien res per escalfar-se i les lliteres on dormien 80 persones, el doble del previst, de seguida van ser cremades per fer foc i escalfar-se–, ràpidament els seguirien nòmades i jueus. Però del 1962 al 1964 es va convertir en "camp de reclassement" per a harkis primer en tendes i després en barracons i, en el context de la descolonització, abans del 1966 també hi van ser internats guineans. Ara el memorial, que és un establiment públic de cooperació cultural, amb suport del departament, la regió i l'Estat, recull totes aquestes "capes de memòria" en una gran sala sota terra. Tots els testimonis comparteixen espai. L'edifici està construït enmig de l'antiga plaça d'armes del bloc F del camp, com una gran tomba en memòria de totes les ànimes que hi van morir.

Avui en dia el centre d'internament per a sensepapers de Ribesaltes, obert fins al 2007, només ha fet que desplaçar-se fins al costat de l'aeroport de Perpinyà. De camí de tornada cap al sud, el tren para 10 minuts a Cervera. Va buit, però hi passegen tot d'agents de seguretat. Just abans de creuar el túnel del Coll de Belitres, d'un quilòmetre de llargada, veig les concertines que barren el pas als migrants que intenten passar la frontera des de Portbou. A principis d'any va morir-hi en Marouan Ettoujguani, envestit per un tren de mercaderies.