Aprendre a sortir
Diumenge, per sorpresa, vaig fer cinquanta-quatre anys. Els aniversaris sempre m’agafen lluny, em venen de nou, no sé per què corren tant. El cos ja no està en forma per atrapar-los. El meu jo, calculo que encara va pels trenta-cinc.
Trenta-cinc aconseguits amb esforç i complerts ja al seu moment com un zombi. Rodoreda va dir més d’una vegada que la vida s’acabava als dotze anys, que és quan a ella se li va acabar el món. Però les noies maduren abans. La meva vida va durar vuit o deu anys més. Va acabar-se a finals dels anys vuitanta. Van ser els meus anys més rendibles, més ben invertits, la crema, l’incendi i el sucre, els dos elixirs de la vida. Encara duren. Dels divuit als vint, potser els vint-i-un, em vaig sentir el rei del món sense sentir-m’hi, és a dir que vaig ser-ho. Encara brilla l’estrella morta d’aquella plenitud que només s’explica per la intuïció, mentre l’estava vivint, que no duraria gaire. Tenia consciència d’estar descobrint la vida, la biologia i casa pròpies, encara sense saber que la mateixa intensitat d’entendre-la mata la cosa entesa i que comprendre és arrencar i que arrencar és matar. Aquesta és la contrapartida. Abans o després tot es paga, tot s’equilibra. Però amb quina avidesa de coneixement que sortim al món, els dos o tres estius abans del final de la vida.
La resta no ha estat gens malament, al contrari. No he sigut un nostàlgic. He pogut viure ecos, rèpliques genuïnes i al mateix temps determinades pels únics motlles que tenia per encunyar monedes legals a dintre meu. Repetir és gastar i acumular impureses, repetir vol dir d’una manera o altra anar desapareixent, vol dir el silenci i la mort. Les persones, els arbres, els cels lluminosos i el vent no van tornar a clavar-se’m mai més tan endins. Aquells anys de consciència i llibertat, la intimitat sortia a fora a través del coneixement, el món tot ell era fet de miralls i jo m’hi veia, o era ell que es veia en mi.
També guardo els patrons del dolor i les ferides, que no han cicatritzat ni ho faran. El millor i el pitjor encara respira amb vida pròpia, transcendent. No perdré aquestes ampolles plenes del que llavors vaig viure, soldades a dintre meu com òrgans vitals. No podria acabar-me-les ni volent, però és que, a més, ¿quina segona millor mort podria haver-hi que sortir del món embriagat d’aquestes ampolles? I no és per aprendre a sortir-ne, que té sentit el pas dels anys? ¿Pot ser que sigui l’únic coneixement que ens queda, després de consumida la millor part? Sortir-ne amb llàgrimes als ulls, d’agraïment.