Cada any faig anys, no me n’estalvio ni un. La nit de dissabte van treure’m una hora; el dimarts, tot un any. Vaig fer-ne 55. Per celebrar-ho, vaig consultar l’esperança de vida dels catalans. Un home de 55, 82 anys. És a dir que anant tot molt bé i comptant que no hi hagi accidents, me’n queden 27. La bomba de rellotgeria ha consumit 2/3 del temporitzador, queden les escorrialles.
I encara, si fos tan senzill... Perquè he viscut dos cops 27 anys, però els segons 27 han passat més de pressa que la primera tanda, que, a sobre, va ser més divertida. Em veig a venir que la tercera correrà encara més. Començo a mirar les maletes.
Doncs hauries d’estar satisfet –em diuen per aquí–, feliç tu, que hi has arribat! Però no ho sé. Se’ns ven cada dia que estem millor que mai perquè vivim més anys, i jo tinc els meus dubtes. Si, com diuen, els 50 d’ara són els nous 40, on han anat a parar els 10 d’entremig? ¿Una vida intensa i rica que es mor als 40 no és millor que una de trista i desmenjada, per més que s’acabi als 90 o als 120? A aquesta última, els anys no li sumen, li resten vida.
A la Grècia clàssica, l’esperança de vida d’una persona de 15 era al voltant dels 40, és a dir, la meitat d’esperança que tindria avui dia i aquí. Però el valor d’un producte és inversament proporcional a la quantitat disponible. Mitja vida és el doble d’intensa –i contamina menys–. Els antics es feien grans, maduraven, tenien fills molt abans que nosaltres i no s’esperaven a fer el que haguessin de fer, ni encara menys deixaven de fer-ho. Ara esperem i esperem fins que ja és massa tard. Ells vivien la meitat d’anys, sí, però tenint-ne consciència devien ser uns anys més densos, i a sobre viscuts en cossos joves i plens de vigor, no abatuts ni desesperançats per les lletjors de l’edat i la decadència mental, per les agonies pròpies i dels coneguts. No tenien temps de mirar sèries, ni de casar-se tres vegades, de fer el turista o de torturar-se per viure més anys renunciant als plaers, és a dir, no vivint-los. No tenien temps de tornar-se uns morts vius. Amb la mort a la vora, la vida val més, experiència que tots tenim quan tornem de l’hospital.
Les il·luminacions no es donen mai a distància, sempre són en present. Ja firmaria poder tenir ara mateix al palmell de la mà, concentrades, les experiències de tota una vida. Poder escrutar-les, estudiar-les i comprendre-les d’un cop d’ull, agrair-les, poder intuir-hi un sentit que les unifiqués o una unitat que els donés un sentit, i així, resumides, poder assimilar-les. No tindré temps, són massa anys.
