Fatou Kanteh: "Volia ser futbolista i no vaig permetre que ningú m'ho impedís"

Fatou Kanteh recorda amb emoció el darrer partit de la passada temporada amb el seu equip, el Vila-real CF. Hi havia en joc la permanència a la Primera Divisió de la Lliga Femenina de futbol i, ja molt avançat el partit, va segellar la salvació gràcies a un gol providencial. "Portava tot el partit intentant marcar, però la pilota es resistia a entrar a la porteria. Quan per fi va arribar el gol es va produir una explosió d'alegria, l'equip va saltar de la banqueta per venir a abraçar-me. Tots sabíem què suposava aquell gol", recorda la Fatou. Però per a ella el significat d'aquell gol decisiu i de les efusives abraçades de les companyes d'equip anava molt més enllà del terreny de joc. Li confirmava que no s'havia equivocat quan, ja de ben petita, es va fixar l'objectiu d'arribar algun dia a protagonitzar grans gestes a la Primera Divisió de futbol i es va prometre a si mateixa que no permetria que ningú l'hi impedís.

 

Driblar adversaris

Nascuda a Banyoles ara fa 26 anys, la Fatou no ho ha tingut fàcil per aconseguir el seu propòsit, però el domini del driblatge que exhibeix al terreny de joc l'ha demostrat també a l'hora de superar els obstacles que s'han interposat en el seu camí per arribar a ser una futbolista professional. Els primers adversaris se'ls va trobar a casa, on el pare, d'origen gambià, i la mare, del Senegal, no aprovaven la seva afició pel futbol. "La mare sovint no em responia quan la saludava arribant a casa després dels entrenaments amb la Unió Esportiva Porqueres. No volia que jugués a futbol per por dels comentaris de les seves amigues, perquè segons la seva cultura les noies s'han de quedar a casa fent les feines domèstiques", explica la Fatou. La jugadora vivia a tocar del barri de la Farga de Banyoles amb la seva nodrida família: els seus nou germans, el pare, la mare i la segona dona del pare. Les places i carrers de Banyoles, i també el pati de l'escola, eren la seva segona casa. S'hi passava hores i hores amb els germans i els amics, sempre jugant a futbol. "Quan les amigues jugaven a saltar a corda, jo jugava a futbol. Tenia entre cella i cella que només volia jugar a futbol i no m'importaven les crítiques ni l'oposició dels pares. És el camí que vaig triar i n'estic orgullosa".

El dret de les nenes a sortir de casa

Per la tenacitat i fermesa que ha demostrat a l'hora de salvar obstacles per poder triomfar en el futbol, sobretot pel fet de ser dona i ser originària d'una cultura que reserva a les noies la feina de la llar, l'Ajuntament de Banyoles ha nomenat Fatou Kanteh ambaixadora del Programa Social Barris 10, que pretén fomentar la convivència i la cohesió social a través de l'esport. En una ciutat amb el 19,56% de la població d'origen immigrant, el programa va dirigit a tots els nenes i nenes, però especialment als de famílies no autòctones. Fatou, que viu a Vila-real des de l'any passat, quan va firmar per dues temporades -actualment s'està preparant durament per iniciar la que serà la seva segona temporada al club- aprofitarà les seves visites a Banyoles per parlar amb els clubs esportius de la ciutat, amb els nens i nenes, amb pares de famílies immigrades, per explicar-los la seva experiència. "Vaig passar per un moment complicat perquè no està ben vist que les noies africanes fem esport i m'agradaria que això no es repeteixi amb cap més noia. Vull dir als pares d'aquestes nenes que tenen el mateix dret que els nens de fer l'esport que els agrada i que les han de deixar sortir de casa", diu Fatou.

"Per a moltes nenes que ho passen malament a casa, l'esport pot ser una via de desconnexió, de socialització, de treure la ira que tenen a dins. També una manera d'aprendre el compromís i la disciplina", afegeix. "Jo sense l'esport no sé què faria. És la meva vida".

La bigàmia a casa que ella no repetirà

Tot i que la seva dedicació al futbol professional la manté allunyada de la seva ciutat natal (abans de fitxar pel Vila-real va jugar a l'EDF Logroño, amb el qual va aconseguir el campionat de Lliga de Segona Divisió i l'ascens a la màxima categoria femenina, i posteriorment va fitxar per l'Sporting de Huelva, a més de ser també jugadora de la selecció nacional de Gàmbia), la Fatou aprofita sovint els dies que té lliures per tornar a Banyoles. S'estima la seva ciutat, on assegura que mai s'ha sentit víctima del racisme i la xenofòbia i on ha constatat de primera mà l'esforç de moltes famílies immigrades d'integrar-se a la nova societat sense que això signifiqui haver de renunciar als seus costums: el seu pare ha exercit durant molts anys de mediador a l'Ajuntament, però a casa practica la bigàmia. "Sé que aquí això costa d'entendre, jo ho he viscut amb normalitat i respecte a casa, he tingut dues mares, però tinc clar que no acceptaré compartir la meva parella i que segurament les noves generacions de famílies africanes instal·lades aquí tampoc".

La trucada de la mare

El programa Barris 10 no és l'únic que uneix la Fatou amb l'Ajuntament de Banyoles. El consistori participa també en el Projecte Gàmbia, que la Fatou va impulsar quan va anar a jugar al país africà i va adonar-se de l'escàs material esportiu de què disposaven els jugadors i les jugadores per entrenar-se i jugar a futbol. 

Gràcies a aquest projecte, una partida de material esportiu comprat per l'Ajuntament i cedit per marques esportives, i dues porteries donades per l'Institut Pere Alsius, ja s'han enviat al poble del pare de la Fatou, Dibirou. Una segona partida arribarà pròximament a la capital gambiana. Una altra iniciativa, el Projecte Garawol, també amb el suport de l'Ajuntament, permet portar periòdicament a Gàmbia material mèdic i ajuda per construir-hi un hospital.

Per a la Fatou, aquests granets de sorra la fan enorgullir de la seva ciutat natal, de la qual enyora les amistats que va fer de petita, que manté i que "no canviaria per res del món", les tardes d'estiu vora l'estany, els banys a la zona de la caseta de fusta, els berenars al parc de la Draga, les festes de Carnaval, els concerts i les barraques, a més de les festes del Tura a Olot. L'enyor que sent per la seva ciutat i la seva família li passa els dies que rep una trucada de la seva mare per dir-li -ara ja amb orgull- que l'ha vist jugar per la tele.