Així es ballaven les havaneres, el reggaeton de la segona meitat del segle XIX

GironaAvui en dia, el so d’una havanera ens remet a la flaire de rom cremat i a un públic nostàlgic movent un mocador blanc al so d’una guitarra i un acordió a la platja de Port Bo de Calella de Palafrugell. Un grup de pescadors evocant les històries dels seus avantpassats mariners a Cuba. A lletres en català com El meu avi, que parlen de la derrota en la guerra colonial del 1898. Ens remet, en essència, a la Costa Brava i a una nit d’estiu tranquil·la arran de mar. A cançons passades de generació en generació només per la memòria oral. Un conjunt de tradicions que tenen molt poc a veure amb l’origen documentat d’aquesta música, rescatat de l’oblit gràcies a tres musicòlegs gironins després de més d’una dècada de recerca, tant a Catalunya com a Madrid i París.

Al llibre Les primeres havaneres a Catalunya. Imperialisme i sensualitat abans de 'Carmen' (Rafael Dalmau Editor, 2023), Anna Costal, Joaquim Rabaseda i Joan Gay ens traslladen a una segona meitat del segle XIX on les havaneres es van convertir en el ball de moda no només a la Costa Brava, sinó també a tot Espanya. Un reggaeton de l’època, en paraules dels autors, que va escandalitzar eclesiàstics per la sensualitat amb què es ballava en parella i que va arribar a estendre’s per tots els estaments socials. No només les cantaven pescadors, tapers i mariners, sinó també els obrers de les fàbriques, els personatges de les sarsueles, les cantants professionals, els músics de carrer i també els fills de les classes dirigents.

L’havanera, més coneguda llavors a Catalunya amb el nom d’americana, va esdevenir símbol de la música espanyola a Europa en un context de construcció dels nous estats nació. Molt abans del desastre del 1898 ja es ballaven havaneres. I, de fet, abans de Catalunya van passar per Madrid. Va ser en el context de l’exaltació de la Guerra d’Àfrica del 1859 que es van convertir en un gest d’orgull nacional espanyol. Si bé ara ens poden semblar un distintiu de pescadors i mariners de la Costa Brava, llavors van esdevenir un dispositiu polític per mantenir la imatge pública de l’imperi espanyol, amb Isabel II al capdavant.

"Al Regne d’Espanya, els balls de parella de mitjans del segle XIX eren del centre i l'est d’Europa, com ara els valsos, les polques i els schottisches -explica Anna Costal, musicòloga i coautora del llibre-. I en aquest context es busca un ball de moda que torni a ser propi i que evoqui el pes colonial espanyol. Perquè no cal oblidar que llavors Cuba és Espanya. Les tres grans capitals espanyoles són Madrid, Barcelona i l’Havana". El Regne converteix així l’havanera en el "dispositiu sonor" d’aquesta batalla ideològica per "transmetre la idea d’un estat fort, bèl·lic i colonial, davant les nacions del món".

Pla, Montsalvatge i la postguerra

Però per què avui ens n’ha arribat una tradició tan diferent? Per què situem avui l’origen de l’havanera a la Costa Brava? Per això cal remuntar-nos a just acabada la Guerra Civil Espanyola, la primavera del 1939. El compositor Xavier Montsalvatge, després d’haver lluitat al bàndol sublevat, passa uns quants dies de Setmana Santa a Calella de Palafrugell, on redescobreix les havaneres que havia conegut a través de la música francesa. Hi tornarà a l’hivern de la mà d’uns amics que treballaven a la revista Destino. Tenien la intenció d’anotar el repertori que cantaven els pescadors a les tavernes. Llavors les havaneres els van semblar "tot un món d’imatges ultramarines, d’accents càndidament sentimentals, de cadències expressades senzillament, sense cap altre propòsit que gronxar-se en l’embriaguesa dels ritmes i dels evocadors textos en vers".

Va ser així com Josep Pla va organitzar diverses sessions amb pescadors al seu mas de Llofriu. De llavors, Montsalvatge recordava que els va costar que els pescadors els cantessin havaneres, perquè preferien masurques, xotis o sarsueles. Però, segons el seu parer, les havaneres representaven un tresor oral que podia caure "sense remei en l’oblit". El resultat d’aquelles trobades es va plasmar poc després a Álbum de habaneras, on l’escriptor Nèstor Luján imaginava, com una conjectura, els orígens antillans de l’havanera. "Pensaven que l’havanera era sobretot un patrimoni oral, una música cubana arribada a les platges de la Costa Brava en un passat imprecís i que els pescadors continuaven recordant", assenyalen els autors del llibre, que trenca tòpics sobre l’origen d’aquest gènere musical. "Més de setanta anys després, ningú ha pogut demostrar que les havaneres arribessin de Cuba a l’Empordà amb vaixell", afegeixen.

De fet, la típica havanera en català El meu avi no la va compondre Josep Lluís Ortega Monasterio fins al 1968, dos anys després de la Primera Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, que va suposar la revifada del gènere. Pocs dels presents sabien llavors que el moment àlgid de l’havanera havia estat en realitat un segle abans, durant la dècada dels 60 del segle XIX. Per què Pla i Montsalvatge havien buscat recuperar aquest gènere just acabada la Guerra Civil? Joan Gay, musicòleg i coautor del llibre, apunta sobretot a "l’espiral de silenci" obligada per la dictadura. Espanya, el 1939, sortia d’una guerra sagnant i "les cançons sobre Cuba permetien una fugida cap al passat en un context en què no es podia parlar del que acabava de passar". "Com que eren cantades en castellà, també permetien la construcció d’un relat cultural i cobrir els silencis de la guerra", afegeix.

Si a Montsalvatge li va costar trobar pescadors que li cantessin havaneres va ser perquè era un gènere que havia anat caient en l’oblit, segons la hipòtesi dels tres autors del llibre. Els anys 20 del segle XX, després de la Primera Guerra Mundial, hi va haver un "xoc cultural" amb l’entrada del jazz i el swing, així com el xarleston i el foxtrot, relata Joaquim Rabaseda, coautor del llibre. És el moment de la "globalització de masses" amb la irrupció també de la ràdio i l’havanera va quedant relegada, tot i que durant molt de temps continua sent un símbol musical espanyol a tot Europa. Tal com avui relacionem un tango amb l’Argentina, a finals del XIX a Europa això passava amb l’havanera i Espanya.

La Guerra a l’Àfrica

La recerca del llibre sobre els inicis de l’havanera va començar el 2010 amb el que els autors anomenen "la pedra de Rosetta" de la seva investigació. Gay i Rabaseda, preparant un llibre sobre el músic Llorenç Pagans, van trobar a la biblioteca del Casino de Girona l’única partitura trobada i datada a Catalunya d’una havanera escrita a l’Havana. I era del 1850, molt abans de la independència de Cuba. "Vam dir-nos de seguida: això és per a l’Anna", coautora també del llibre. Ella llavors investigava el passat republicà federal de les sardanes durant les dècades dels 60 i 70 del segle XIX -quan es ballaven a plaça sardanes al so de la Marsellesa o l’Himne de Riego- i no feia sinó trobar-se havaneres o americanes, com es deien a Catalunya.

"Els anys 60 i 70 del segle XIX són una època molt desconeguda de la història espanyola -assenyala Costal-. Se’ns fa molt difícil explicar la història de Catalunya abans de la Renaixença. És una època marcada per la lluita entre moltes branques liberals". En aquest context cal entendre el sorgiment de l’havanera. Sobretot arran de la Guerra d’Àfrica, entre Espanya i el sultanat del Marroc, entre el 1859 i el 1860. En aquella expedició van tenir gran importància per a la victòria dos generals catalans, Joan Prim i Antoni Ros de Olano, a més de la mobilització d’una tropa d’uns 500 voluntaris catalans. El dia que marxaven a la guerra, els estudiants de la Universitat de Barcelona van demanar banderes espanyoles per anar a acomiadar-los. I un cop van sortir victoriosos a Tetuan, es van organitzar tot d’actes festius per Catalunya.

"Si bé els anys 40 i 50 d’aquell segle les havaneres per ballar havien estat exclusives de les elits, la seva irrupció sobtada entre les classes populars va tenir una motivació patriòtica: l’alegria desencadenada dels voluntaris catalans que l’abril del 1860 tornaven de l’Àfrica orgullosos d’haver vençut els moros al crit de «desperta ferro»", relata el llibre. Segons els autors, la guerra contra el Marroc havia revifat l’esperit imperialista i l’americana representava simbòlicament el gloriós passat del Regne d’Espanya a Amèrica. "Cal tenir en compte que Ferran VII, en pocs anys, perd tot Llatinoamèrica menys Cuba, Puerto Rico i les Filipines", afegeix Costal.

Amb aquesta recerca, Les primeres havaneres a Catalunya vol contribuir sobretot a "ampliar la imatge estètica" que es té avui d’aquest gènere musical més enllà del que es va consolidar durant la postguerra i amb la Primera Cantada d’Havaneres del 1966, en paraules de Rabaseda. Per això retrocedeix més d’un segle enrere. El llibre, fruit d’una recerca finançada per la Fundació Ernest Morató i l’Ajuntament de Palafrugell, es va presentar al desembre a la llibreria Nollegiu de Palafrugell i a l'Ona de Barcelona. Aquest dijous es presenta a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona a les 18.30 h i el 20 de febrer a les 19 h al Centre d'El Foment de Girona, amb l’organització de Les Voltes.