Agaves
Ni gent, ni menjar, ni ciutats, ni museus. L’al·licient de sortir de casa són els paisatges, els recipients de la llum (olles, cassoles i gerres). De Jalisco i Comila no me n’enduc els barrancs infernals i marrons ni els volcans, sinó els camps blaus d’agave (una atzavara fina) posats en turonets ataronjats que semblen toscans, els camps cosits amb un sargit blau i pacífic que atenua l’agressivitat de les pues, com un tranquil·litzant de plantes arrenglerades militarment als solcs, flors que aixequen cadascuna desenes d’espases des de terra, per comptes de pètals. La delicadesa de l’agave, en solcs endreçats i precisos, la regularitat de fileres que els humanitza, relaxa com uns camps d’aigua blava al desert. Aquesta llum justifica deu mil quilòmetres.
Una vegada tretes les espases que el travessaven, del cor de l’agave pelat en diuen pinya, perquè ho sembla, i d’aquí es fa el tequila, que és la saba fermentada i destil·lada de l’agave, i quan beus tequila tens a la llengua l’aspror dolça, deliciosa i amargant de la planta que s’enfronta al desert.
I si l’agave porta al tequila, el tequila porta a la cantina i la música, tan semblant a l’alcohol, i la música a les cançons de José Alfredo Jiménez, el millor compositor de ranxeres (La media vuelta, Amanecí en tus brazos, El rey… ), que va ser un geni perquè s’entequilava a gust. “Yo mi vida la vivo borracho”, canta, a Cantinero (com qui diu, cantador). “Que me sirvan de una vez pa’ todo el año / que me pienso seriamente emborrachar”, “cantina” (com qui diu, canta), a Pa’ todo el año. Va morir de cirrosi als 47, diuen que després d’una última farra amb Chavela Vargas, que el versionava tan bé perquè sabia cantar amb veu de borratxa. Has d’anar molt a fons amb el mam per saber escriure Llegó borracho el borracho, on un home arriba a la cantina i demana cinc tequiles i el cantinero (com qui diu, el cantant) el repta a beure a veure qui cau primer, i borratxo i cantiner beuen i beuen fins que “gritó de pronto el borracho: la vida no vale nada!”, es barallen i acaben tots dos morts. I així comença Camino de Guanajuato: “No vale nada la vida / la vida no vale nada. / Comienza siempre llorando / y así llorando se acaba. / Por esto es que en este mundo / la vida no vale nada”.
“Quien no llega a la cantina / exigiendo su tequila / y exigiendo su canción…” L’agave emmagatzema l’aigua per resistir unes terres àrides i enemigues on la vida no val res, un infern de calor i volcans. Per això les flors no tenen pètals sinó espases afilades acabades en punxa, dolces per dintre i per la llum.
