Aeroport Josep Tarradellas
No fa gaire, en un viatge a Amèrica, va tocar-me agafar el pont aeri i fer escala a Madrid. La connexió aèria Barcelona-Madrid, abans de l’AVE, va arribar a ser la més transitada del món. I allà mateix, a la terminal barcelonina, mentre esperava l’avió, se’m va aparèixer una figura alta, fosca i solitària, amb un maletí, un home de més de vuitanta anys que em va semblar arribat directament de la meva joventut. Em vaig haver de fregar els ulls, era Miquel Roca i Junyent. Vaig treure el mòbil i vaig fer-li una fotografia d’amagat.
Tenia, però, tot el sentit del món trobar un fantasma meu de quaranta anys enrere en un aeroport batejat feia poc amb el nom de Josep Tarradellas, i que ara es parla tant d’ampliar. Al meu cap, dels avions que arribaven van començar a baixar-ne ancians de la generació de Roca, Pujol, Trias, Maragall, com si la terminal fos l’entrada a l’Avern; polítics de vuitanta anys, ben actius, vitals i brillants, tan en la seva plenitud que al costat seu els de quaranta –Aragonès, Torrent, Colau, Vila, Rovira– eren els que en tenien de veritat vuitanta. Uns de satisfets i al seu món, uns altres de somorts i, en el fons, ploramiques. El món havia tornat quaranta anys enrere, els pares pujaven del soterrani a responsabilitzar-se dels seus nens immadurs i en perill, que, espantats i desvalguts, els esperaven amb el xumet als llavis. A la terminal internacional, Biden i Berlusconi consolaven Macron.
No era gerontocràcia sinó un envelliment general en els fets, en les causes, en les mateixes paraules, com democràcia o llibertat d’expressió, plenes de teranyines i rates, si no directament mortes, paraules com dignitat o poble, podrides, trencades. Fins i tot la paraula abstenció sona arnada. Potser per això, també en el terreny literari on visc, veig tornar velles glòries que semblaven enterrades mentre els millors escriptors de l’última dècada treuen llibres fluixos. Tenim una malla encarcarada a sobre, una època tan boirosa i fosca que la mateixa boira i foscor no ens ho deixa veure.
Jo també començo a notar a la punta del peu la vellesa. Els vells fan cataractes i es tornen egoistes, l’experiència serveix poc més que per mirar de salvar-se un mateix. La mateixa catalanitat sembla que vagi tornant-se una relíquia, però no pateixo gaire, soc fatalment optimista, quin remei.
Quan me’n vaig adonar, Miquel Roca s’havia esfumat cap a la sala d’espera VIP. Jo viatjava en classe turista i no el vaig tornar a veure en tot el viatge, però no me l’havia imaginat, ara he tornat a mirar la fotografia al mòbil.
