Acceptar-se
Cauen quatre gotes d’aigua i el bosc s’infla, i llavors em fa la sensació que si escapcés una branca, qualsevol branca, rajaria la primavera sencera, i que sortirien pel tall, a pressió, més fulles verdes, més branques i arbres sencers i cascades de flors petites de tots colors, amb papallones i abelles. Aquestes imaginacions m’agafen per sorpresa i em parlen de mi mateix. L’altre dia, entrant a la carnisseria, vaig aguantar la porta al carnisser, que descarregava una furgoneta. L’home empenyia un carret dels que ara du la gent gran per anar a comprar, que són com cotxets de criatura sense sostre. Era vermell. El carnisser el duia a vessar de bulls, botifarres, llonganisses i fuets. “M’he pensat que hi portaves el teu fill...!”, li vaig dir, perquè hi vaig veure un nen en forma d’embotits, imatge no gaire agradable, per cert. Són formes imprevistes d’autoconeixement.
“Coneix-te a tu mateix” és un consell oracular i, per tant, fatalista. Implica que t’acceptis com ets i també transporta, al seu propi carret, el perill del solipsisme. Coneix-te, avança’t a tu mateix per no tenir aquestes sorpreses, jutja què t’atrau i què et repugna.
D’acord, doncs, som-hi. M’atrau estirar-me al bosc i sentir que l’aire fresc em passa per la pell com un llençol a sota la flassada del sol. Adormir-me en un llit de pinassa amb una capçalera de romaní i un sostre d’ocells que no callen. També m’encanta, en un sopar, la grandiloqüència modesta, explícitament falsa, que no busca enredar ningú. M’agrada l’opinió donada amb radicalitat i seguretat expressament per deixar clar que no val res.
I, en canvi, què em repugna? Em repugna l’opinió superficial i convençuda. La veu alta i l’insult. La intel·ligència malversada em posa negre. El cretí que aboca la seva extroversió fent-la passar per valentia i que confon frivolitat i mèrit. No puc sofrir la xerrameca, les paraules imposades, invasores. Ho dic ara que s’acosta una altra campanya electoral. Les paraules haurien de ser l’últim esglaó abans del silenci. No aguanto l’irresponsable que acapara la conversa, no puc amb el turista o l’esportista que imposa al món el seu poder i el seu soroll. La gent que va amb gent per no estar amb si mateixa. L’exposició d’estupidesa a la xarxa, les selfies, la impudícia que corre per les clavegueres d'internet, que és el contrari de conèixer-se, és defugir-se, no acceptar-se. Per això es suïciden si els rebutgen a la xarxa, no poden tornar a casa. Abandonat, s’ha enverinat l’aire de dintre.
Aguanto el setge, el soroll. Només em crec les il·luminacions íntimes i mudes.