5 joves talents de les arts escèniques gironines dels quals sentirem a parlar

GironaUn munt de companyies emergents, amb molt de talent, il·lusió i ganes de fer sentir la seva veu, treballen per obrir-se pas dins del complicadíssim món de les arts escèniques. Tot i alguns missatges desmotivats que els suggereixen buscar un pla b per no haver de repartir-se la feina entre tants actors, moltes generacions d’artistes no abaixen els braços i continuen picant pedra, convençudes que podran acabar trobant el seu lloc als escenaris.

A les comarques gironines, després de més de tres dècades de plena efervescència de les arts escèniques, no paren de néixer nous col·lectius, artistes o companyies que, entre l’etapa formativa i la professionalització, proposen al públic maneres renovades i molt interessants de fer teatre. La Fatal, Col·lectiu Atles, Companyia Paradís, Cara D o l'Última Merda en són cinc dels noms més prometedors, cadascun amb una història singular. Tots ells, de l'11 al 14 de juliol, presentaran els seus projectes a la quarta edició del Festival Z de Girona i Salt.

Amb la imatge trencadora enguany d'un elefant rosa a la butaca d'un teatre, que evoca el lema "Fora de lloc", el festival Zeta tracta d'un punt de trobada i exhibició d'arts en viu amb una premissa molt clara: tot el que s'hi pot veure està creat per joves de menys de 30 anys. Una manera original i festiva d'acostar els talents emergents a programadors i altres festivals que s'ha convertit en poc temps en un espai de referència a Catalunya.

Els actors i dramaturgs Arnau Aiguabella, de Girona, i Amanda Bokesa, criada a Barcelona, companys d’una escola d’interpretació de la capital catalana, van coincidir fa un any treballant junts en una obra de teatre que tractava sobre els privilegis dels homes blancs. Ràpidament van congeniar, però no pas perquè se sentissin còmodes amb el resultat de l’obra que representaven, sinó tot el contrari, pels dubtes i dilemes que els generava la manera com l’autor enfocava el missatge antiracista del text. Aquest desacord amb la proposta els va motivar a formar La Fatal i a crear plegats la seva pròpia versió d’aquests mateixos temes.

El resultat és Bisilia, que, a través del mecanisme de l’autoficció, parteix d’aquella experiència teatral frustrada per reflexionar sobre la contradicció que suposa apropiar-se de les històries i les reivindicacions dels oprimits des d’una posició de privilegi. “Treballem des del jo, el material som nosaltres mateixos, però posant en risc el que som, sense por, ens agrada confondre, que el públic no sàpiga si el que expliquem és veritat o mentida”, diu Arnau Aiguabella.

L’actor, sobre la necessitat d’apostar per propostes d’artistes emergents, defensa: “Tinc una enorme admiració per l’herència teatral catalana, però també és cert que hi ha un tap generacional, és important donar veu a noves formes d’expressió, crec que els joves tractem temes que una persona de més de 40 anys no tractaria”. I acaba: “Som una generació molt formada, ens hem de creure que som bons, perquè el sistema ens fa sentir que, pel simple fet de ser joves, el nostre producte pot ser qüestionable i no mereix reconeixement”.

L’Última Merda va néixer a Barcelona, arran d’un encàrrec del Festival Escena Poblenou que, el 2021, en el seu vintè aniversari, va convocar un grup d’artistes de 20 anys. Més enllà d’aquesta llavor, que va servir per impulsar els quatre membres a continuar treballant plegats, la companyia també té un origen marcadament gironí, ja que dues de les artistes, la figuerenca Abril Pérez i Elaine Grayling, de Terrassa, han estudiat interpretació a l’Escola Universitària de les Arts (ERAM), de Salt. Després d’estrenar-se a Barcelona, ara els ha arribat un nou encàrrec de la mà del Festival Z per preparar i dinamitzar la gala inaugural l’11 de juliol al Teatre Municipal amb el lema "Amiga, ubica't".

“Mantindrem l’estructura del nostre primer espectacle; ens agrada jugar amb el públic, mantenir-lo actiu en tot moment, que s’aixequi i es mogui, ens interessa aplicar les dinàmiques del joc al teatre i fer-ho tot des del gaudi”, comenta Abril Pérez, que afegeix: “Ens defineix molt el fet de reflexionar a través de l’acció i accionar a través de reflexionar”. “Volem crear dinàmiques conjuntes entre artistes, públic i programadors fora de l’estructura mercantil tradicional de les arts escèniques”, acaba Elaine Grayling.

Els artistes de L’Última Merda defensen enèrgicament la urgència de promocionar companyies joves, però alhora matisen que la joventut no és una categoria o un gènere teatral dirigit a espectadors d’una única franja d’edat. “El Festival Z és una plataforma de visibilitat per a un gran col·lectiu de creadores joves que ens uneix el fet de lluitar per professionalitzar-se, però, més enllà d’això, cadascuna té llenguatges i discursos diferents, així que estem oberts a tota mena de públic”, argumenta Gayling. 

Fa pocs mesos, Katja Diaio i Eva Vilar, que fa anys havien estudiat juntes a l'escola d'interpretació gironina, es van retrobar a Barcelona i, xerrant sobre projectes que sempre havien quedat al tinter, es van animar a fer el pas de crear juntes. Van reunir-se amb altres companyes i amics del sector, amb qui tenien complicitat, i d'aquí ha sorgit el Col·lectiu Paradís, que a Girona presenta la seva primera obra, White Noice. Narra l'amor adolescent d'una noia negra a qui ningú presta atenció, devastada per la mort d'un familiar proper.

Per a Diaio, més enllà de les categories, estils, gèneres teatrals, la paraula que més defineix la seva proposta és “controvèrsia”: "Sobretot políticament parlant, perquè busca una reivindicació, tot i que sense cap intenció ni un pes especial, sinó que els nostres cossos i les nostres creacions ja són una determinada pronunciació en un espai que permet llegir aquest discurs", explica l'artista. Diaio és conscient que la representació de la diversitat d'orígens o gèneres a l'escena teatral catalana és escassíssima i, per això, cal dur a terme aquestes accions i anima els programadors a atrevir-se a portar-les als teatres. "Hi ha diferents perspectives, històries, discursos, colors i maneres de veure el món, i jo, si fos programadora, m'agradaria prendre consciència de la realitat que ens envolta, estar al corrent de tot el que passa, i no anar mostrant una vegada i una altra els temes de sempre, amb els actors de sempre explicant-ho de la manera de sempre", conclou.

També l’ERAM ha sembrat la llavor del Col·lectiu Atles, format per tres estudiants que van presentar el treball de final de carrera fa un any. Moguts per la bona rebuda del projecte, titulat Coordenades, s'han constituït com a companyia per tal de donar-hi continuïtat i encaminar els primers passos al món de la professionalització, fora del paraigua de l’escola. Fent honor al nom cartogràfic de la companyia i l’espectacle, comencen junts el procés per orientar el seu llenguatge i trobar el camí.

Sobre aquest salt de professionalitzar-se després d'acabar els estudis, Gaspar Corts, que firma la direcció i la dramatúrgia de l'obra, defensa que, més enllà d'aconseguir un rèdit econòmic, la clau consisteix a passar de fer teatre per als professors a fer-ho per al públic. "Està molt bé que s’estrenin TFG davant del professorat, però també és cert que pot ser que treguis molt bona nota, però que, fora del marc de l'escola, la teva proposta objectivament no interessi al públic", defensa Corts. "Per això —continua—, hem contactat amb un director per tenir una visió externa que ens ajudi a donar forma i evolucionar la peça mantenint la mateixa base".

Gaspar Corts ja va estrenar-se al Festival Z el 2021, amb l'obra Un segundo bajo la arena, del Col·lectiu Desasosiego, que també va néixer com un treball de classe de l'ERAM i aquest any ha fet temporada al Teatre Maldà de Barcelona amb les entrades exhaurides. En la seva aventura amb el Col·lectiu Atles, Corts forma tàndem amb Jordi Pedragosa i Águeda Sans.

Judit Garcia i Jordi Peral són dos joves gironins que es van conèixer al Projecte Antenes de foment de les arts de l'Ajuntament de Girona. A partir d'aquí, Peral va participar en el treball de final de grau de Garcia, també de l'ERAM, que no pretenia ser una estrena convencional, sinó el laboratori d'un procés de creació cuit a foc lent. Ara, al Z, com a col·lectiu Cara D, presentaran, de nou en format de laboratori, una segona mostra d'aquest mateix projecte, que tracta sobre les interrupcions voluntàries de l'embaràs, enfocades no des del dret a l'avortament, sinó a partir dels sentiments de dol, culpa o fracàs associats a aquestes experiències.

La peça, encara en construcció, és una instal·lació performativa, híbrida entre diferents disciplines escèniques, en què el públic ocupa el centre de l'escenari i articula la dramatúrgia a partir de les seves intervencions i reaccions.

"Creem l'obra a partir d'una nova relació entre el públic i l'obra, fent memòries i recollint el feedback de cada laboratori, de manera que no ens podem esperar a compartir-ho amb espectadors una setmana abans de l'estrena final", explica Jordi Peral, que afegeix: "No és una obra que es faci assegut en una butaca escrivint un text i una dramatúrgia per muntar en un mes d'assajos en un teatre". I conclou: "Estem acostumats al fet que al laboratori vingui gent de totes les edats; l'avortament és un tema universal, no només afecta les dones, així que estem en contra de marcar un tema amb l'etiqueta per a joves, ja que homogeneïtzar una franja de deu anys amb una sola identitat és impossible".