De Sandra Tapia a La Ludwig Band: 23 noms gironins que han marcat el 2023

GironaGirona està de moda. Fa temps que ho sentim, però potser aquest 2023, pel fet de tenir un equip de futbol doblement de primera, ho sentim més que mai. Des del Comarques Gironines, però, hem volgut anar molt més enllà a l’hora de fer balanç d’un any memorable –en què també s’han complert 10 anys del naixement del suplement–. Girona és internacional en molts aspectes. A tall d’exemple, una celranenca ha recollit enguany el Goya a la millor pel·lícula i el premi europeu a la millor pel·lícula d’animació. A Girona hi ha l’empresa líder mundial en fabricació d’espardenyes; i també la líder europea en fabricació de llibretes d’espiral. Al Pla de l’Estany hi trobem el restaurant més singular de la llista de baix cost de les estrelles Michelin. I anant cap amunt, la cooperativa Resilience Earth ha convertit la Garrotxa en espai de trobada mundial de debat sobre regeneració de la terra. Mentre que cap al sud s’està gestant un espai de referència per preservar masies. Aquí teniu 23 noms gironins que han marcat el 2023. 

Acaba de fer 40 anys i ja té dos Goya a la millor pel·lícula sota el braç. L’últim el va recollir el febrer passat per As Bestas. Però no ha estat l’únic film d’èxit que ha impulsat aquest any: també acaba de recollir el premi europeu a la millor pel·lícula d’animació per Robot dreams, de Pablo Berger. Sandra Tapia s’ha convertit així en una de les grans ambaixadores de Celrà. “He treballat molt per arribar aquí –assenyalava en una entrevista a l’ARA–. No vinc de l’elit cultural, que ha viscut al centre d’una gran ciutat amb accés a la cultura de primera divisió. Vinc d’una família treballadora, de la universitat pública i d’un poble petit. I a més soc dona”.

El restaurant Can Xapes, a Cornellà del Terri, ha viscut un “any per emmarcar”. La cirereta del pastís ha estat la decisió de la Guia Michelin d’incloure’ls a la llista Bib Gourmand 2024, la que per a alguns és el planter per aconseguir una futura estrella i per a d’altres un segell a la millor qualitat, preu i servei. Al capdavant de la cuina hi ha el jove xef Lluc Quintana, bregat als restaurants amb estrella L’Aliança d’Anglès i Els Tinars de Llagostera. En cinc anys ha aconseguit tornar a convertir l’antic Cine Rosa en referència. I amb un projecte molt especial: combinant una escola d’inserció laboral amb una cuina d’alta gastronomia per 25 euros el menú del dia.   

Tenim a tocar testimonis plens de valor d’un món que a poc a poc s’apaga. Un d’ells és el de Marina Vilalta, la pastora més longeva de Catalunya, que amb 96 anys i 6 mesos continua guardant el ramat d’ovelles a Bruguera (Ripollès), faci fred o calor. El reconeixement amb la Creu de Sant Jordi ha estat una manera de poder conèixer de prop la seva filosofia de vida. “Soc nascuda entre ovelles i les ovelles em donen llibertat”, ens deia en una entrevista als peus del Taga. Ara el seu testimoni ha quedat recollit al llibre Una vida a les muntanyes (Ara Llibres) del periodista Abraham Orriols, una crida a preservar el coneixement i les tradicions al Pirineu.

En una de les casetes del Veïnat de Salt, just a la frontera amb Girona, hi viu des de fa dos anys el músic i compositor d’origen senegalès Momi Maiga. Tot i el poc temps que porta a Catalunya, s’ha convertit ja en un dels joves músics revelació del moment. Prové de la família Cissoko. Són djelis, dinasties de músics, trobadors i transmissors. Amb 6 anys va començar a tocar la kora, l’instrument de referència a l’Àfrica Occidental. Fabricat a partir d’una carbassa, té un total de 22 cordes. La música de Maiga arriba a l’ànima. És així, de fet, com es diu el seu últim disc, Nio –ànima en mandinga–. Després de fer una gira europea, ara ja està treballant en el següent.

Abans de Sant Joan va ser escollida presidenta de la DO Empordà, i es va convertir en la primera dona a arribar a aquest càrrec des dels inicis de la DO gironina. Química de formació, treballava en el sector farmacèutic quan als 40 anys, i amb dos fills de 5 i 11 anys, va començar a estudiar enologia. Això li suposava anar cada dia des d’Alella –on viu– fins a Tarragona i pujar sovint a Capmany, on va anar adquirint els terrenys on avui té les seves vinyes i va crear el celler Vinyes d’Olivardots, en uns anys en què l’Empordà no tenia el prestigi que té avui dia. Actualment el porta amb la seva filla Carlota i venen la seva producció principalment a Catalunya, Suïssa i Bèlgica.

En el camí a l’elit del Girona FC hi ha una sèrie d’històrics cops de puny sobre la taula. El de l’escalenc Valery Fernández, l’únic gironí de la plantilla a excepció dels joves del filial, va ser un golàs contra l’Atlètic de Madrid a la Copa de Rei de la temporada 18-19. La para amb el pit a l’extrem de l’àrea i, sense deixar-la botar, engalta un xut inabastable per al porter. La jugada exemplifica les seves qualitats:potència, velocitat i passió pel Girona (no li falta ni el petó a l’escut). Ha passat dos cops pel quiròfan, però n’ha sortir reforçat. Sense aquests jugadors compromesos a la recambra, que surten de la banqueta a donar-ho tot, el Girona no seria líder de Primera.

El Premi Joan Crexells de Narrativa que l’Ateneu Barcelonès va atorgar el mes de juny a Mar Bosch per l’obra L’edat dels vius no feia més que confirmar aquesta autora com una de les veus més originals i sòlides de la literatura catalana contemporània. Amb el seu estil desenfadat, atrevit, farcit d’enginyosos jocs de paraules, de subtils recursos humorístics i de fina ironia, Mar Bosch (Girona 1981) ha retratat en les seves novel·les les misèries i les bondats de la societat actual. A L’edat dels vius, l’autora s’allunya del realisme i, sense abandonar el seu to satíric habitual, es val de la ciència-ficció per narrar sobre una societat apocalíptica en la qual ningú no envelleix.

Des d’aquest any, en una desena de centres comercials de les Filipines es poden comprar les espardenyes gironines de la marca Toni Pons. És l’últim pas en la ràpida expansió internacional que està tenint aquesta empresa familiar que des del 2022 ostenta el rècord mundial en la fabricació d’espardenyes. I tot això sense renunciar a Girona ni al català. Totes les seves col·leccions i els noms que figuren a les caixes de sabates estan en aquesta llengua. Al darrere hi ha Jordi Pons, conseller delegat de l’empresa des del 2016 i net del fundador. “Està passant tot molt de pressa”, detallava fa pocs mesos a l’Emprenem. En set anys van camí de quadruplicar la facturació.

La Sala de Viladrau és una de les masies amb més història i encant de Catalunya. Els seus orígens es remunten pels volts del segle XIV i és la casa on, el 1594, va néixer Joan Sala i Ferrer, conegut popularment com a Serrallonga, el famós bandoler. L’estat de la masia és ruïnós, i la família propietària l’ha cedit a la Fundació Mas i Terra perquè es faci càrrec de la reforma. Marta Lloret –la Caçadora de Masies a les xarxes– n’és la directora, i ha engegat una campanya de crowdfunding per fer-hi front. La Sala es convertirà en la seu física de la Fundació, funcionarà com un de taller d’arquitectura tradicional i tindrà un espai temàtic dedicat a Serrallonga.

Potser la millor manera de recordar Sebas Parra és escrivint. Víctima d’un càncer fa un any, el lliurament diumenge passat del Primer Premi Sebas Parra d’Articles d’Opinió relacionats amb els drets humans a la Marfà de Girona es va convertir en un homenatge a aquest mestre d’adults. Com recorda La Guerrilla Comunicacional, col·lectiu del qual formava part i que ha creat els premis, “Sebas Parra va mantenir sempre una lluita incansable per erradicar els anafalbetismes arreu del món, i ho va fer des de diferents àmbits, fent de mestre i director de l’Escola d’Adults de Salt i col·laborant amb diferents entitats”. Un dels premis el va guanyar un pres de Can Brians.

Autodidacta de formació, amb una infància molt atípica, Sílvia Castelló Duran va començar fent classes de costura en centres cívics de Girona quan estava embarassada de la seva segona filla. El 2010 va obrir la seva primera escola, Qstura, que set anys després va fer el salt al Parc Científic i Tecnològic de Girona. Llavors va començar a treballar pel que semblava un somni: impulsar un grau en moda de la mà de la Universitat de Girona. “Dignificar el sector”, assegurava. Després de moltes vicissituds, aquest curs finalment s’ha fet realitat amb una aliança entre l’ERAM, la UdG i Qstura. És l’únic grau oficial en moda de Catalunya i el tercer de l’Estat.

Tot va començar fa poc més de cinc anys amb un petit solar buit en ple Barri Vell de Girona, a la plaça Mercaders. I ha acabat convertint-se en un macrocomplex cultural i gastronòmic de mil metres quadrats repartits en quatre edificis al voltant de la plaça, en els quals s’aprèn, es menja, es beu, es canta i es balla en català. És El Foment de Girona. I al darrere hi ha un mecenes, o “activista”, com li agrada definir-se: Candi Granés. Aquest 2023 és el primer que ha funcionat a ple rendiment, i ja és un actor més del teixit cultural gironí. “La gent de país hem d’arriscar-nos: El Foment és un projecte sense ànim de lucre pensat a cent anys vista”, explicava Granés a l’ARA.

Entre les jugadores que van guanyar aquest estiu el Mundial femení amb la samarreta d’Espanya hi havia la gironina Laia Codina, forjada al Barça i que ara juga a l’Arsenal. Era la seva primera temporada com a mundialista. Nascuda al poble de Campllong fa 23 anys, Codina s’ha criat a Can Feliu, una de les granges lleteres més grans de Girona. Produeix 12 milions de litres de llet anuals i Codina, quan hi va, el primer que fa és beure la llet directament del tanc, tal com surt de munyir. La granja va obrir les portes el 1992, just el mateix dia que el Barça de Koeman va alçar la primera Copa d’Europa de futbol. Ara ha vist com Laia Codina alçava la del Mundial.

Girona és l’única capital de demarcació que pot treure pit d’haver aconseguit, en el terreny municipal, la unitat independentista que tants reclamen. Això ha estat possible gràcies a un nom: Lluc Salellas. I també a l’aritmètica dels resultats: una victòria en vots del PSC però en empat de regidors que va permetre a Guanyem aliar-se amb Junts, que veia com perdia l’alcaldia dotze anys després, i amb ERC. En els primers sis mesos al govern, el tripartit ha pres mesures importants com la limitació dels pisos turístics, però Salellas també ha tastat la realitat de les limitacions del consistori i les traves burocràtiques per impulsar les promeses fetes en campanya.

Com al Girona FC, la corona ja no els tapa els ulls i regnen amb ple mereixement. Deu ser el grup més gironí format per barcelonins. Han trobat la inspiració i la rauxa creativa a l’Alt Empordà. Algunes de les seves lletres ens transporten a una mena de Far West rural fronterer. S’han tornat més Springsteenians, però sense deixar de ser Dylanians ni Ribatians. La banda guanya força i cohesió en cada directe i ja sona com la E (d’Espolla) Street Band. Carandell és el líder carismàtic, però la dinàmica de grup beu dels grups naturals de les afinitats afectives del sistema educatiu de l’escola barcelonina Súnion, on van estudiar alguns dels seus membres.

L’Audiència de Girona ha condemnat a 26 anys de presó el professor de bateria de Quart pels abusos sexuals a cinc alumnes entre els anys 2009 i 2020. Tot i que durant la investigació del cas l’acusat sempre havia negat els fets, al judici, celebrat a l’octubre, va admetre per primera vegada que havia mantingut sexe amb quatre dels cinc denunciants, però va assegurar que les relacions havien estat consentides. Un argument molt dolorós tant per a les víctimes com per a les famílies, que han fet pinya i, en una carta oberta a l’ARA després del judici, lamentaven que el procés judicial no va ser reparador sinó una “criminalització” dels seus fills. “Sabent que un judici per abusos sexuals és tan complicat per a les víctimes, sabent que és tan dolorós... Qui gosarà en un futur denunciar nous casos?”, denunciaven en el text.

Al cor del barri vell d’Olot, a l’antic Centre Obrer, hi ha el Núria Social. Un espai de coworking, sala polivalent i cantina que ha tornat a fer bategar la vida comunitària. Una de les entitats que hi treballen és la cooperativa sense ànim de lucre Resilience Earth. Per a algú que no estigui avesat a l’economia social i solidària, li serà complicat entendre la seva tasca. Però si, en canvi, comença a conèixer projectes rurals instal·lats a la Garrotxa, s’adonarà que molts tenen un nexe comú: la tasca de Resilience Earth. La cooperativa dona eines a entitats i persones per ser més resilients. A més, també està convertint la Garrotxa en un espai de debat sobre ecologia, amb l’impuls d’estades internacionals i la creació del festival Iltir. El Núria Social tancarà a finals del 2024, però Resilience Earth ja busca un nou espai on créixer.

Fa dos anys va néixer el Sindicat d’Habitatge de Salt per lluitar contra els “continus desnonaments” a la població gironina. I en aquest breu període de temps s’ha convertit en un actor de pes al municipi davant l’alerta habitacional per la crisi de la inflació dels preus i l’augment de compra de pisos per part de fons voltor. En un article recent a l’ARA, denunciaven que cada cop s’estan trobant més contundència en les execucions. Fins i tot la presència de mossos armats amb metralletes o bé desnonaments de pisos de la Generalitat executats sense un avís ni de data ni d’hora. Últimament hi ha hagut membres del sindicat detinguts, i ja són habituals les execucions en pisos propietat de fons voltor o on viuen col·lectius vulnerables, malgrat la moratòria del govern espanyol en vigor fins a finals d’any i la nova llei d’habitatge.

L’ambiciós projecte del nou Ateneu de Figueres, que vol ser un punt de trobada actiu i dinàmic de cultura popular i de proximitat a l’Alt Empordà, ja camina des de setembre del 2023. És un local de 250 m² de superfície, un dels centres de teixit associatiu més grans de Catalunya, i està situat en un edifici cèntric del carrer de Sant Josep Sol d’Isern. Al local, de dues plantes, s’hi establiran les seus de les tres entitats impulsores: Òmnium Cultural de l’Alt Empordà, Iaeden-Salvem l’Empordà i el Centre Excursionista Empordanès. A més dels despatxos de les seus, amb l’objectiu d’obrir les portes a tothom i enfortir els vincles socials a través de l’oci i la militància, a l’Ateneu també s’obrirà un bar-restaurant amb terrassa als baixos i s’equiparà una sala d’actes, sales de reunions, aules per fer classes de català i un magatzem.

Al Pla de l’Estany s’hi mouen coses. Si bé Can Xapes acaba d’entrar a la llista Bib Gourmand de la Guia Michelin, a Vilavenut fa poc més d’un any que hi batega un restaurant que té molt clar que vol créixer des de les arrels. El Brot, gastronomia radical és el projecte d’Isaac Jover i Sergi Fàbregas, dos joves músics que es van conèixer tocant i fent gires. Jover va dirigir el restaurant del Casal El Forn de Girona, que sorprenia fent brillar la cuina d’un espai de reunió independentista. I Fàbregas ha cofundat i dirigit projectes com la Cooperativa Integral Catalana i la productora audiovisual ACATS Cultura. Al terme municipal de Fontcoberta, en poc temps han aconseguit crear un espai de trobada maridat amb alta gastronomia sense renunciar als productes quilòmetre zero i de temporada, sempre que sigui possible. I és que la coherència és molt important al projecte.

Ara fa cinc anys, diferents entitats ecologistes de les comarques gironines es van aglutinar sota les sigles de SOS Costa Brava per impugnar la construcció de xalets i urbanitzacions a primera línia de mar. En aquests anys, a través de la pressió ciutadana i les demandes judicials, la plataforma ha aconseguit aturar projectes com la construcció de més de 200 habitatges a la cala Aiguafreda de Begur o el prolongament de la C-32 entre Blanes i Lloret. Però encara els queden molts fronts oberts a la costa gironina. Conflictes judicials latents, com els 52 xalets de luxe a la pineda de Sa Riera, a Begur, epicentre de les disputes; la mansió de 1.000 m2 sense llicència a la cala Golfet de Calella de Palafrugell, o els dos blocs de pisos de 24 apartaments de la Pineda d’en Gori, a Palamós, entre molts d’altres.

Fins fa pocs mesos era un volum gris i desgastat a la carretera comarcal que porta de Girona a Flaçà. Ara és una fàbrica que dona la benvinguda amb tot de colors vius. La remodelació de la façana de la planta d’Hamelin Brands al Gironès encarna l’esperit de transformació que ha viscut la seva principal marca, Oxford, en els últims anys. En plena crisi del paper, amb un augment exponencial dels costos, la planta gironina continua mantenint-se líder en la fabricació de llibretes d’espiral a Europa gràcies a una diversificació de l’oferta i a l’ampliació de la gamma de productes. Ara ho fa obrint-se també a la demarcació, com amb el patrocini del bàsquet femení de l’Spar Uni Girona. “Volem reivindicar el territori –diu Anna Pla, directora de màrqueting d’Hamelin Ibèria–. Que la gent ens conegui, perquè a l’hora de captar talent costa més si ets lluny de Barcelona”.

Per als pares, veure que un fill té un trastorn de salut mental greu és duríssim. Però encara ho és més no saber com ajudar-lo, sentir-se culpable i carregar un estigma social. Per intentar revertir aquest doble patiment, fa deu anys un grup de famílies de la Garrotxa amb fills amb problemes mentals van constituir El Paraigua, una associació que dona empara als pares i mares que viuen aquesta situació. En formen part uns 60 familiars, a més de voluntaris i professionals que complementen la xarxa de suport mutu. El seu objectiu és cuidar el cuidador: organitzen trobades regulars i activitats, com ara tallers de cuina, art-teràpia, exposicions, celebracions i xerrades. Com a iniciativa compromesa amb la millora de la qualitat de vida de les persones, El Paraigua va rebre el premi Carles Capdevila 2023.