El xou faraònic de The Weeknd no sedueix el món

BarcelonaL’exigència d’haver d’agradar a la multimilionària audiència d’un esdeveniment d’abast mundial com és la mitja part de la Super Bowl pot portar al col·lapse creatiu a qualsevol cantant. També a desdibuixar el seu perfil artístic per tal d’oferir un xou que vagi més enllà del seu estricte target i agradar a més gent. Cap d’aquestes dues coses li va passar al cantant canadenc TheWeeknd, que, amb només trenta anys, diumenge a la nit -en horari d’aquí- va oferir un espectacle que no es desviava gens del seu segell habitual ni tampoc va fluixejar en el terreny creatiu. El xou, d’uns 14 minuts de durada, va incloure grans èxits de l’artista com Starboy, House of Balloons, Can’t feel my face, I feel it coming, Save your tears, Earn It i, per a la clausura, Blinding lights, un tema que ha sigut el rei absolut de les xarxes socials durant l’inici de la pandèmia.

Aquest còctel d’èxits va ser acompanyat per una posada en escena absolutament faraònica en la qual no van faltar recursos de cap tipus. Un exèrcit de ballarins que va omplir tot el camp, focs artificials, un fons d’escenari grandiós que emulava una ciutat futurista, un esportiu d’alta gamma per començar i un vestuari de primer nivell per a tot el cos de ball van ser alguns dels complements de l’actuació de TheWeeknd, que, a pesar de tot això, es va emportar moltes crítiques a les xarxes per un xou que no va tenir cap error d’execució, ni vocal, ni escenogràfic, ni interpretatiu.

Cinematogràfic i postapocalíptic

Potser la seva ambientació postapocalíptica en plena pandèmia (01) ; potser l’enaltiment dels robots a través dels ballarins ara que la tecnologia és l’únic remei que ens queda en tantes ocasions del nostre dia a dia; potser el fet de fer una música que no és el pop que el mainstream està acostumat a sentir; potser haver decidit no tenir cap artista invitat durant el xou; potser no fer els habituals canvis de vestuari, o potser no executar les habituals coreografies anaeròbiques van ser qüestions que finalment van sumar perquè l’heteri univers d’espectadors d’aquesta mitja part no li posessin bona nota. De fet, així ho recollien posteriorment infinitat de mitjans digitals i també els usuaris a les xarxes socials.

Alguns han observat en la molt aplaudida actuació de l’any passat, amb JLo i Shakira com a protagonistes, una dura competència que va fer que la impecable actuació de TheWeeknd no brillés tant. No es pot descartar tampoc que la posada en escena més cinematogràfica i conceptual de l’artista canadenc que no s’assembla tant a la d’un concert estàndard com els que s’hi solen veure també hagi pogut influir en la manca d’apassionament respecte al seu xou. Ara que els concerts són un bé tan escàs, moltes persones potser n’esperaven un símil. Amb tot, la freda rebuda de l’espectacle de TheWeeknd -en què ell mateix va invertir uns set milions d’euros- va fer que obtinguessin molta més visibilitat la resta d’atractius mediàtics de la vetllada. Per exemple, les actuacions dels artistes que van cantar els himnes o l’actuació prèvia al partit que va oferir Miley Cyrus.

Hores abans del partit, qui de petita va encarnar Hannah Montana va oferir un concert a tocar de l’estadi que va ser retransmès per TikTok i que tenia un públic molt especial: personal sanitari arribat allà des de tots els punts dels EUA amb tot pagat per la National Football League, que els volia agrair així la feina feta durant la pandèmia. Eren 7.500 persones que van poder gaudir de cançons com Nothing breaks like a heart i d’alguns temes a duet amb Billy Idol (02) i d’altres al costat de l’artista Joan Jett.

Missatge contra el racisme

Aquests sanitaris van entrar després a l’estadi Raymond James de Tampa, on va tenir lloc la final esportiva i on hi havia enguany només 15.000 persones més. Allà van poder gaudir de l’excel·lent interpretació a duet de l’himne nord-americà, The star-spangled banner, per part de la cantant afroamericana Jazmine Sullivan i del cantant blanc Eric Church. La seva actuació conjunta va voler escenificar una resposta al racisme que tanta volada ha agafat al país en els quatre anys de l’última presidència. També va ser molt aplaudida l’actuació de la cantautora de mare filipina i pare negre H.E.R. (03), que va cantar la cançó patriòtica America the beautiful. L’escriptor sord Warren Wawa Snipe va interpretar els dos temes en llenguatge de signes.

Enguany la jornada també va incloure la lectura d’un poema. La jove poeta Amanda Gorman, que s’ha fet mundialment coneguda per la seva participació en la presa de possessió de Joe Biden, va recitar un poema en honor a l’educador californià Trimaine Davis. La poeta va ser també aplaudida per l’abric-vestit blau de Moschino que duia per a l’ocasió.

Com cada any, l’emissió d’anuncis a l’entorn de l’esdeveniment esportiu també va acaparar moltes mirades. Entre els que més atenció van rebre hi ha el que va protagonitzar el jove actor Timothée Chalamet, que interpretava el fill d’Eduardo Manostijeras (04) en un anunci d’automoció. La seva mare -interpretada per Winona Ryder- li regala un cotxe elèctric perquè el pugui conduir sense complicacions. Un anunci de jardineria amb John Travolta i la seva filla Ella ballant una coreografia que ell havia ballat feia 40 anys a Grease però ara a ritme de la popular cançó Sunday best dels Surfaces també va aconseguir molta atenció gràcies a seduir diverses generacions alhora, la immortal clau de l’èxit.