Teresa Helbig: "Somio en veure desfilar la meva firma a París"

 El leitmotiv de la teva marca diu Una dona Helbig no passa desapercebuda. A qui busca interpel·lar?

— No és una cosa que ens ho hàgim inventat nosaltres. Realment és un reflex del que és la dona Helbig: elegant, glamurosa, però a la vegada directa i forta. Realment el nostre objectiu és afavorir les dones.

Al final la marca té una clara direcció cap a l'empoderament de la dona. Quin paper va jugar la teva mare perquè la marca decidís prendre aquesta direcció?

— La Teresa madre és una peça clau en la Teresa Helbig d'avui. He vist en ella la necessitat de ser independent, tan econòmicament, com en un sentit molt més profund. Ser capaç de ser tan bona modista, però també de fer bosses de mà i el que calgués. És una tia amb tanta passió i perfeccionisme en tot el que fa, que estic segura que això m'ha marcat. Ella sempre defensa que els detalls que no es veuen a primera vista són els que compten i ara encara diu "Fes-li la volta al vestit!", per veure els repunts. Totes aquestes coses ens marquen molt i molt.

Et va marcar tant que la primera peça que vas fer va ser un vestit de vuit-centes plomes cosides a mà. On queda aquella Teresa?

— És la mateixa absolutament. En això de cosir les 800 plomes a mà hi ha un treball minuciós, però també hi ha una certa innocència del treball que comporta, i ara continua sent així. Jo vaig començar en el món dels aparadors als anys 80, es tractava de fer una posada en escena creativa: vestir els maniquins, fer collages, tractar els teixits, tot. La marca de Teresa Helbig neix d'una manera casual i orgànica, precisament d'aquesta inconsciència i passió per crear. Moltes vegades em diuen que semblo una nena, tinc entusiasme per qualsevol cosa i intento transmetre aquesta il·lusió. Ho visc molt.

Aquesta inconsciència i passió us ha portat a tu i a les 25 persones del teu atelier del carrer Mallorca de l'Eixample a fer els vestits de Halle Berry, Zendaya o Letícia. T'ho imaginaves?

— Clar que no m'ho imaginava, però és que aquí no tenim por. Ens mirem tot l'equip i diem: "Ho fem?". I ho fem. Ens hem equivocat moltes vegades, però sempre ho hem tornat a intentar. El projecte surt de la inquietud de fer coses noves, no de guanyar diners. Però clar, ara la perspectiva és diferent, des de fa uns anys que veiem que s'està construint un projecte molt rellevant i, que totes elles ens hagin escollit, n'és una mostra. Penso que és aquest ADN que ha estat transversal aquests anys que ha fet que vegis una peça i diguis: "Això és Teresa Helbig". Perquè nosaltres funcionem molt pel boca-orella.

A qui no ha arribat el boca-orella que us agradaria que també vestís Teresa Helbig?

— A Elle Fanning, i més ara, que la vam veure a Nova York. Però també gent que ja no hi és, per exemple, Lola Flores. Ella hauria estat una gran dona Helbig, del gang. Ens vesteixen dones molt diferents, però és això. Aquí al taller som 20 dones, cadascuna amb el seu cos de dona diferent de la del costat i unes hem d'allargar les peces per un costat o escurçar-les per un altre. Però aquest és el nostre pa de cada dia, no vestim models, vestim dones reals.

No sou una botiga de roba convencional que va per talles, com aconseguiu vestir una noia de 20 anys i una altra de 80?

— Nosaltres fem una col·lecció que és la que desfila a les passarel·les i és exactament la mateixa costura que es veu a la botiga de Barcelona. Llavors la clienta ve aquí i, si li agrada un model, li prenem les mesures i li fem per ella. És una cosa molt personal, de fet quan veiem com arriba una persona a la botiga, veiem com es mou, com baixa les escales, i ja ens fem una mica la idea de com és i intentem respectar la seva essència.

Quin paper juga Barcelona en Teresa Helbig?

— Barcelona ho és tot. Vaig néixer aquí, he après aquí i he creat la meva marca aquí. Soc una enamorada de la meva ciutat. Quan acabem una desfilada, normalment ja tenim tema per a la següent col·lecció, però abans de dissenyar-la hi ha un llarg procés de construcció del relat, i l'entorn influeix moltíssim, per això Barcelona m'encanta. L'arquitectura, els edificis nous que descobreixo cada dia i m'inspiren, per exemple, les baranes que hi ha són autèntiques filigranes de l'Eixample del Modernisme. També soc una fan de l'Empordà. Anar al restaurant Miramar em torna boja.

Amb quina peça de l'última col·lecció París-Texas et quedaries?

— Potser amb el vestit brodat de mil boletes. Està fet boleta a boleta damunt d'una tela de tul, que és delicadíssima. Això es fa amb les grans mans que tenim aquí, que tenen un doble benefici: aconseguir les increïbles peces i ensenyar la gent jove perquè no es perdi l'ofici. També col·laborem amb tallers artesanals. Per exemple, per fer una altra peça d'aquesta col·lecció vam enviar tires de vellut, cadenes metàl·liques i palla a un taller familiar de Galícia, i amb això són capaços de fer una tela que ens la retornaran al nostre atelier i nosaltres acabarem confeccionant el vestit. Tot aquest procés tan artesanal fa que sapiguem el lloc de procedència, de les nostres sedes, de les nostres llanes, de tot.

El 7 de novembre vau obrir una pop-up a Nova York i abans ja havíeu estat a Los Angeles, com veuen a l'altra banda de l'atlàntic tot aquest procés de confecció de moda?

— Flipen que això es pugui fer. És evident que nosaltres portem en vena una herència artesana europea molt forta. Hem apostat per posar una botiga temporal a Nova York i seguir a Los Angeles perquè ens ho han demanat. Ens ha passat moltes vegades, que venen expressament dels Estats Units per emprovar-se la roba de la botiga de Barcelona o per conèixer-nos. Realment ens vam quedar sorpresos de com de bé va anar el dia de la inauguració. Però hem de ser realistes i, com que som una empresa que fa les coses al detall, ens porta més temps i esforç arribar-hi.

És un model de negoci i projecte estilístic que no encaixa amb el fastfashion.

— No encaixen ni de conya. Però és la nostra manera de fer les coses. També té a veure en com cuinem, com estimem, com anem de vacances, tot és un culte al temps. Ara, com més coses puguis fer en un minut, millor. Però nosaltres no ho entenem així. Entenem la moda a llarg termini: perquè les coses que estimes durin, s'hi ha de dedicar temps.

Tot aquest recorregut us ha fet mereixedores del premi Nacional de Disseny de Moda de 2023. Esperàveu la notícia?

— Va ser molt fort i molt graciós. Estaven trucant al telèfon tota l'estona, però com que estàvem treballant, no li vam fer gaire cas. Al final vaig començar a rebre whatsapps que deien: "Teresa, fes el favor d'agafar el mòbil". A la següent trucada l'agafo i sento l'Iceta. "El premi ha estat unànime. Pots estar molt contenta perquè és la primera vegada que passa", em va dir. Va ser una eufòria total. També va ser molt divertit veure'l a la desfilada, realment se'l veia molt posat intentant entendre de què anava tot allò. Al final va ser una xutada de confiança, veure que aquesta bogeria té un sentit.

Què ha de tenir una dissenyadora de moda?

— Ha de tenir una mirada i passió. La passió hauria d'estar en tots els àmbits. I, després de tots aquests anys, potser també diria... insistència? (riu).

Quin somni et queda per complir?

— Somio veure desfilar la meva firma a París. Quan tu li has dedicat tant de temps a una cosa fa que ningú en sàpiga tant com tu i, si ets fidel a la teva idea, la gent et reconeixerà. I tinc clar que algun dia arribarà i desfilarem a París.