'Sálvame', tan banal com imprescindible
Al llarg de 14 anys, al programa de La Fábrica de la Tele els seus col·laboradors han viscut la vida en directe, han renovat el llenguatge televisiu i han fet del surrealisme el millor aliat del seu variadíssim públic
BarcelonaMentre el cadàver de Sálvame encara rau calent a la seva tomba mediàtica, el meu sobreestimulat cervell només fa que enviar-me senyals d'angoixa pel substitut que li posaran. Perquè sigui quina sigui la cosa que Ana Rosa acabi fent en la franja moral del finit programa, en comparació serà una mediocritat. Per més que el nou format pugui arribar a millorar –o no...– les xifres d'audiència del programa de la productora La Fábrica de la Tele confundada pel català Óscar Cornejo, en cap cas tindrà la vitalitat contagiosa de l'espai que la nova direcció de Mediaset ha assassinat. Perquè si diem les coses pel seu nom, amb les xifres que l'espai recollia, queda clar que eliminar-lo ha estat una decisió discutible i que ha atès a qüestions de polítiques i de branding més que no pas 100% comercials.
No seria just fer un obituari de Sálvame sense defensar que aquest programa era moltes coses dolentes, però no pas mediocre. I això, enmig de la plaga actual de produccions televisives de perfil baix pensades per no portar problemes, salvar els mobles dels directius i quadrar els comptes, era d'agrair. De fet, fugir de la mediocritat mediàtica era el seu principal objectiu. La rellevància permanent ha estat l'ingredient que ha fet que, a banda d'espectadors, Sálvame tingués fans, que és la cosa que qualsevol marca comercial somia. El públic de Sálvame era un actiu que algun dia sabrem per què Telecinco va decidir deixar perdre...
En cos i ànima
L'aposta contundent, entregada i desacomplexada per mantenir en vida aquest format autòcton i inexportable de Telecinco que feien totes les persones que hi treballaven era el seu gran atractiu. Una dosi de vitalitat diària que, agradi o no, aconseguia el miracle de traspassar la pantalla, cosa que no fa qui vol sinó qui pot. La seva esbojarrada vibració arribava a casa de gent de tota mena que, evidentment, en feia lectures també de tota mena, però que unitàriament valoraven que tots els protagonistes del xou salvessin cada tarda el programa perquè el programa els salvés a ells. Era una lluita per la supervivència diària en directe que, com a cosa molt innovadora, no feien de forma discreta sinó descaradament.
Normalment, com més competitius es tornen els entorns, els programes de televisió comencen a extremar les seves accions en pantalla per intentar seduir un públic més ampli que els ajudi a escapar de la cruel guillotina del share. La diferència és que aquests canvis de rumb per millorar resultats mai no s'explicaven. A Sálvame, en canvi, mai van ser un tabú. El programa sempre ha estat honest amb els seus espectadors i mai s'han amagat que feien coses surrealistes i extremes –i alienes a la premsa del cor per a la qual suposadament van ser concebuts– només per entretenir el públic i evitar que marxés a distreure's a una altra cadena. S'han rebolcat pel fang, s'han disfressat, han fet els stripteases emocionals més crus i vergonyosos de tots els temps, s'han barallat entre ells, s'han reconciliat i fins i tot s'han lesionat en directe... Per més que ho feien perquè era la seva feina, finalment, els espectadors han interpretat tot això com un gest cap a ells i el vincle ha estat evident.
Units en la desunió
L'esport de risc que era treballar allà, on molts cops els col·laboradors començaven les 4 o 5 hores de directe sense saber ben bé què els passaria al plató, es va acabar convertint en una prova de superació quotidiana en la qual es va acabar creant un cert sentiment de fraternitat entre ells. Malgrat que es matessin en directe perquè calia imposar-se mediàticament davant d'una audiència a vegades semisedada després de tantes hores, el pas del temps va convertir-los a tots ells en una gran família. Disfuncional, com totes, però família. Les seves vides personals i les relacions entre ells es van acabar convertint en l'únic reality de debò de la televisió espanyola, farcit de productes que diuen ser realities i que són pura ficció. Malgrat les guionitzacions evidents i imprescindibles de qualsevol producte audiovisual, hi havia més veritat a Sálvame que en molts programes suposadament respectables que –també suposadament– ofereixen informació.
Plegats, al llarg d'aquests gairebé tres lustres els protagonistes de Sálvame han viscut la seva vida personal en directe. Des que una font (mal)intencionada va filtrar que s'acabava el xou demanant sisplau que el titular de l'exclusiva inclogués la paraula teleporqueria, no han parat d'aflorar imatges de totes les eres del programa. S'hi feien paleses les situacions vitals de tots ells, que marcaven el rumb del programa. Belén Esteban s'ha salvat la vida de les drogues en directe durant aquests anys, Kiko Hernández ha decidit per fi sortir de l'armari, Mila Ximénez va lluitar en directe contra el càncer després d'haver-se salvat de la ruïna absoluta gràcies a treballar allí nit i dia, Rosa Benito va poder tirar endavant la seva malaguanyada família després de la mort de Rocío Jurado, Anabel Pantoja ha sobreviscut en pantalla a la seva pròpia família, les Campos s'han hagut de reciclar davant de tot Espanya després que el mantell de la Mare de Déu les deixés de cobrir... Mai les notícies del cor havien passat en viu fins a l'aparició del programa, que, per cert, també ha fet tan famós com es mereixia Josep Ferrer, el millor imitador i còmic de Catalunya i d'Espanya.
I és que Sálvame també ha estat innovació. Ara que totes les cadenes van boges per fitxar joves de la generació Z que eixamplin el target dels programes, a Sálvame han aconseguit a bastament aquest objectiu amb persones que quan van començar allí eren el símbol de qualsevol cosa menys de futur. Els avis que a la tarda miren la tele però també els joves formats a la universitat que gaudeixen de veure el missatge irònic soterrat a les trames del xou s'han unit en un format més transversal que les patates fregides. El programa ha arrasat a les xarxes, on fa setmanes que dura el dol per la font inesgotable de mems que ara s'acaba. També han innovat convertint en personatges els seus reporters i els seus treballadors de darrere les càmeres i fent la cosa més zeta de totes: saltar-se tots els codis encara que no sigui amb un objectiu clar més enllà de passar-s'ho bé.
Una amiga em deia sarcàsticament divendres que, ara que s'ha acabat Sálvame, després de les seves jornades laborals mentalment extenuants només li quedarà "la violència" per exorcitzar l'estrès. Sens dubte, en la dosi correcta, el programa era el surrealista narcòtic que ajudava molta gent a riure fins i tot quan no en tenien ganes. Sincerament, ho veig com el primer dret que perdem en l'era de Vox, el dret a ser petardos, que és la cosa més antisitema i antiopressió que hi ha i hi ha hagut sempre. Visca la irreverència! Diuen que l'espai tornarà a Netflix. Encara que no fos així, l'herència audiovisual d'aquest programa estarà present en totes les graelles de tots els canals per sempre. Fins i tot als programes que miren amb plaer les persones que –suposadament– no miraven Sálvame.
