Octavi Serra: “Em considero generador de dubtes i preguntes a partir de l’imaginari visual”

BarcelonaCreatiu inquiet i contradictori. Art urbà, instal·lacions, escultures. Sempre amb un missatge i una càrrega emocional darrere. La ciutat és el seu llenç i l’art urbà la seva manera de comunicar-se i reivindicar el seu missatge. Missatges que et fan pensar i/o somriure. Sorprenent, reflexiva i per tota la ciutat, així és l’obra d’Octavi Serra

1. Pseudònims i referents

Té una obra tan única que començo preguntant pels seus referents. M’explica que recomanaria Michael Beitz fins i tot al seu pitjor enemic; que hauríem de començar a seguir Ampparito i que suposa que a qui ha copiat més és a Pinterest. Com seria un ventilador fet pel teu artista preferit? Amb mans obertes a les puntes de les hèlices. Amb quin creatiu te n’aniries de vacances? Mateu Targa, Jofre Oliveras i Ampparito entre altres. Quina va ser la teva primera feina creativa? Esculpir maniquins. ¿I l’últim projecte? Unes escultures conceptuals per a unes conferències sobre el malbaratament alimentari. ¿Algun projecte que t’hagi fet vergonya firmar? Sovint, quan passen pocs dies, els projectes fan una mica de vergonya. Sempre he volgut un pseudònim per allunyar la meva persona del que faig però mai n’he trobat cap. Potser me’n poso un algun dia. Somric i penso tots els possibles pseudònims que li deuen passar pel cap.

3. Pensar i crear

Ja que parlem d’idees, li pregunto com refresca les seves: per buscar idees, utilitzo una part del cervell molt diferent que quan les haig de fer. Quan es pensen, és un exercici creatiu conceptual, i quan es realitzen, és un exercici creatiu, però físic. Entre els dos es crea un equilibri bastant estable. Quines són les teves vacances ideals? Aconseguir no tenir preocupacions, estar mentalment satisfet i sentir que les vacances són merescudes. ¿Una rutina que estimuli la creativitat? Passejar amb intenció de trobar alguna cosa nova. ¿Aconsegueixes desconnectar mai? Quan estic a gust en contextos nous i amb gent que m’agrada. La fórmula perfecta. Tan fàcil, i tan difícil alhora.

2. La tanca feta llit

Parlem de què fa i com ho fa. Diu que a un nen de 5 anys (i a un adult) li explicaria la seva feina com “Fotografia, escultura i intervencions urbanes una mica divertides”; que més que artista o activista el terme amb què se sent més còmode és “generador de dubtes i preguntes a partir de l’imaginari visual”. Una bona definició, afinada. I que creu que hauríem de parlar més del canvi climàtic, tot i que entén que, per a gran part de la població, arribar a final de mes és prioritari. Hi pensa un segon i declara: sense igualtat és molt difícil que la consciència popular pugui actuar. Amb quin projecte teu et definiries? Un cop vaig penjar un paper al carrer, semblant als de quan es perd un gos, però el que buscava era a mi mateix. I quina és la intervenció de la qual estàs més orgullós? Vaig fer quatre línies amb un esprai de color negre a terra al costat d’una tanca d’obra i, amb l’ombra del sol, la tanca es convertia en un capçal de llit, l’ombra en un matalàs amb els llençols ben plegats, i les línies negres de l’esprai eren les potes. Va ser una intervenció molt efímera.