El Nº5 de Chanel arriba als 100 anys convertit en llegenda
El perfum pel qual Coco Chanel va estar anys sense ingressar res té els orígens en els tsars russos, i a Marilyn Monroe com a aliada
BarcelonaLa quantitat de marques de moda que actualment viuen de la roba que dissenyen és baixa. Tant és així que, en molts casos, les seves desfilades són només un reclam marquetinià perquè la gent se n'enamori, les idealitzi i, finalment, acabi pagant una fortuna per algun producte barat i fet en massa que en el fons només té el logotip com a argument real de venda. En aquest àmbit, a banda d'ulleres de sol i bijuteria, regnen per si soles les fragàncies, que s'han convertit en un producte que tots els dissenyadors tenen a la venda amb el seu nom, amb el de la seva firma o, a vegades, fins i tot amb tots dos.
Això, que avui en dia és tan normal, va començar fa exactament cent anys. Un aniversari que va tenir lloc aquest dimarts, quan es va complir el centenari del perfum Chanel Nº5. Aquesta invencible fragància s'ha convertit en una antiguitat però segueix sent la més desitjada, la que es ven sola i per fer-ne una campanya de la qual qualsevol model o actriu ho donaria tot. Perquè en el món del luxe i de la moda, després de cent anys, Chanel Nº5 segueix significant haver tocat sostre.
Aquest producte visionari va ser creació de la pionera de tot el que ha passat en el sector de la moda durant l'últim segle, Coco Chanel, que va encetar aquesta tendència per casualitat però, com sempre passa amb ella, amb molt de gust i molt d'atreviment. Gabrielle Chanel va conèixer a Niça el perfumista Ernest Beaux, que fins a la Revolució dels Bolxevics havia treballat a la cort dels tsars fabricant-los perfums ad hoc. A ell li va demanar un perfum que fes olor "de dona i no de rosa" i Beaux, amb aquest petit briefing, va crear una fórmula encara avui en dia completament secreta que només sabem que porta roses, gessamí i ilang-ilang.
La mescla idònia
Segons explica la llegenda, en aquell temps les senyores d'alta societat es perfumaven amb olor de roses i les senyores que cobraven per atendre els desitjos dels senyors de l'alta societat es perfumaven amb gessamí. Potser va ser per això que el creador del perfum va decidir mesclar les dues aromes per trobar l'olor de dona que li havia demanat Chanel. Per lligar-los va afegir-los l'ilang-ilang, una planta originària de les Filipines que, per cert, va ser la base de la colònia que el PSC va treure per a la seva campanya electoral del 2008. Se'n recorden?
La llegenda sobre el nom explica que es deu al fet que la mítica Chanel va elegir la cinquena mostra de totes les que el perfumista li va presentar. Es veu que el cinc era el seu número preferit i per això el va elegir. Que poc sabia que estava encertant de ple amb una aroma que encisaria generació rere generació. Tampoc sabia que aquell perfum es tractava en realitat d'un desaparegut perfum de la Rússia imperial anomenat Rallet Nº1, creat per als Romànov poc abans de la fi de la seva dinastia.
Altres estudiosos del producte, que com passa amb totes les coses icòniques n'hi ha molts, diuen que la dissenyadora francesa no va voler canviar el nom de la mostra perquè –potser inconscientment– sabia que el minimalisme era elegant i que deixar-li com a nom el número 5 era el clímax d'aquesta senzillesa. A banda, la creació tenia un ingredient que ella adorava: trencava amb tot el que s'havia estat fent fins llavors en qüestió de perfumeria. Era el primer perfum abstracte, que no feia olor de res conegut, sinó una olor nova fruit de la mescla, a la qual tothom podia donar un significat propi. Per acabar, l'ambiciosa creadora també va ser molt audaç en observar que el Nº5 no s'havia de traduir i, per tant, era comercial en tots els idiomes.
El més venut de la història
Mirant-ho en perspectiva només es pot arribar a una conclusió: havia encertat. I és que cent anys després, el Nº5 de Chanel és el perfum més venut de la història. Sense anar més lluny, els anglesos en van comprar dos milions d'ampolles l'any 2019. I parlant de l'ampolla, també té llegenda. Primer, perquè el seu tap imita la silueta de la parisenca plaça Vendôme. I en segon lloc, perquè va estar tan ben dissenyat que en cent anys només s'ha retocat mínimament en vuit ocasions. Tan grossa és la gesta del que suposa aquest perfum que actualment forma part de la col·lecció permanent del MoMA de Nova York, on es va incorporar el 1959.
Però no tot va ser encert en Chanel. Com que cap firma de moda venia perfums no hi havia escrita cap norma i aquí és on va fallar. Tot l'olfacte que havia tingut comercialment no el tindria per a ella mateixa, ja que mai es va imaginar que aquella seria, de totes les seves creacions, la que la faria realment milionària. Tant va ser així que fins als anys 40 no va rebre ni un franc de tot el que generava aquell perfum, que es va fer tan cèlebre de cop que els soldats nord-americans el compraven després de la Segona Guerra Mundial com a regal de tornada a casa. També hi ha qui diu que ella els el regalava perquè les cues que es formaven a les seves botigues la promocionaven. I també hi ha qui diu que amb aquell regal als herois aliats intentava dissimular la seva tèrbola relació amb el nazisme. Fos pel que fos, li va sortir molt bé.
El millor pijama
Però d'aquell boom Coco Chanel no es pagava l'Hotel Ritz, on va decidir anar a viure. I és que s'ho emportava tot Pierre Wertheimer, ja que ella va entendre que el fet que un perfum portés el seu nom ja era prou honor. No tenia ni els drets de creació tot i haver pagat ella la formulació. Amb els anys va poder corregir aquella patinada, però el bon negoci el van fer els Wertheimer, que avui dia encara comanden amb encert la companyia. I mai l'han volgut vendre a cap conglomerat del luxe, cosa que els aficionats a la moda els hem d'agrair.
La llegenda d'aquest perfum –deixant a banda la de la companyia o la trajectòria personal o professional de la seva creadora...– ha merescut fins i tot una biografia. L'escriptora Marie-Dominique Lelièvre va publicar el 2020 el llibre El Nº5 de Chanel. Biografía no autorizada, en què tracta d'aclarir algunes de les seves llegendes. La millor llegenda de totes, que no és llegenda sinó que és veritat, és que Marilyn Monroe va dir que se la posava com a únic pijama abans d'anar a dormir. Després han vingut moltes campanyes amb estrelles de primer ordre, però cap com aquella, que tots recordem tot i que ja té una bona pila d'anys. Després d'alliberar les patents de les vacunes, sisplau, que algú alliberi les fórmules dels perfums de Chanel –del Nº5 i de pas els altres....– perquè després d'un any i escaig amb pijama i xandall, l'expansió global del glamur també és molt necessària. Tant de bo celebressin així el centenari.