No ens faltis mai, Vivienne Westwood!

Aquesta setmana la dissenyadora de moda Vivienne Westwood ha fet 80 anys. Una edat que tal com estan les coses cal celebrar molt. I encara més si tenim en compte que els ha fet estant en actiu en el món de la moda, un dels més excloents amb les persones d’edat madura. La picadora de carn del fashion business no té pietat amb les pells aguerrides, ja sigui a sobre la passarel·la o a sota, davant les càmeres o darrere. Però el cas de Westwood, coneguda mundialment com la reina del punk, és excepcional.

Així ho deixava clar l’altra gran veterana de la indústria, la indispensable cronista Suzy Menkes, que felicitava la primera recordant que no feia 80 years old sinó que feia 80 years young. Realment, no hi pot haver millor definició per a una dona que és infinitament més mil·lennial que els mil·lennials i molt més zeta que la majoria de zetes, que només ho són per data de naixement i no pel seu posicionament mental. Però aquesta joventut de Westwood no és perquè el mer pas del temps hagi fet que la seva posició davant la vida i davant el seu ofici creatiu –coses indistintes per a ella– estiguin ara de moda. La clau és que el que ella ha fet en cada etapa de la seva vida ha sigut revolucionari. Sempre ha anat per davant de la moda. Dècada rere dècada, sempre s’ha avançat al ritme del mainstream, que li ha anat donant la raó amb delay al llarg de tota la seva carrera.

La seva història va començar quan era molt petita i encara es deia Vivienne Isabel Swire, el nom d’aquella nena nascuda el 1941 a Derbyshire, al centre d’Anglaterra. Diu que va ser abans de la pubertat i en aquell context conservador quan es va convertir interiorment en la reina del punk. “Quan era petita vaig veure un quadre de la crucifixió de Crist i em va canviar la vida”, explica la dissenyadora al documental biogràfic Vivienne Westwood: punk, icon, activist (Filmin), del 2018. Diu que aquella visió la va fer sentir-se “enganyada” pels seus pares, que no li havien explicat l’amarg final del “Nen Jesús”. Des de llavors va decidir “esbrinar les coses” per si mateixa, odiar la hipocresia i rebel·lar-se contra tot el que considerés injust.

Amb aquest punt de partida, als 17 anys es va traslladar a Londres. Allí, va començar a estudiar belles arts fins que ho va deixar al cap de tres mesos per estudiar magisteri –“Si no aconsegueixo ser artista podré ser professora”, diu que va pensar–, i finalment va començar a dedicar-se al disseny de manera autodidacta a casa seva. Als anys seixanta, ja divorciada del seu primer marit –de qui encara porta el cognom–, i ja casada amb el segon, el mànager dels Sex Pistols, Malcolm McLaren, ja vivia immersa en la creació de moda. El seu fill petit, Joe Corré, fill del seu segon matrimoni, definia el petit pis del barri londinenc de Clapham on vivien com “una petita fàbrica” en la qual la dissenyadora confeccionava les seves peces per tot arreu, fins i tot al bany i a la cuina.

Aquella mare tan poc convencional, de la qual Corré recorda que repartia “independència i responsabilitats” i que no era la típica que et feia l’esmorzar per anar a l’escola, s’estava convertint en aquell moment en història de la moda en majúscules. Sota la influència de la subcultura, amb la companyia de McLaren i amb la promoció que els feia el fet de vestir els Sex Pistols, es van convertir en una sensació per a tots aquells que volien trencar amb la “clàssica” moda del carrer, que ells consideraven que s’havia quedat “antiquada”. 

La inventora de la moda punk

Per fer-ho, van convertir en categoria els estrips, van apropiar-se de clàssics britànics com el quadre Gal·les i van fer seus materials fins llavors implantejables, com el làtex i el cautxú. L’ús d’elements militars i la incorporació de tot tipus de parafernàlia metàl·lica també són una herència seva, que des de llavors reapareix constantment en passarel·les d’arreu del món. En les seves creacions també hi havia missatges revolucionaris, eslògans polítics i fins i tot referències sexuals, que compartien protagonisme amb elements i materials propis del bondage i del sadomasoquisme, com per exemple els arnesos. De fet, la seva primera botiga es va dir Sex, un nom que va cridar poderosament l’atenció en l’ara impagable barri de Chelsea, on va quedar clara que ella era una intrusa en el mainstream, un posicionament que encara manté orgullosa.

Des de llavors fins ara, Westwood ha rebut distincions del món de la moda de la talla del British Designer of the Year –el 1990– o un premi CFDA –també el 1990–. A més, el 1992 va rebre l’ordre de l’Imperi Britànic de mans de la reina Elisabet II, que, a banda d’això, la va nomenar Dame el 2006. Com que tot això a ella no li importa gens ni mica, fa temps que té delegada part de la feina en la moda en el seu actual marit, l’austríac Andreas Kronthaler, amb qui es va casar fa trenta anys, quan ell en tenia 25 i ella 50. 

Gràcies a això es pot dedicar a l’activisme en sentit estricte, que com deia al principi d’aquest text és similar al que ha fet sempre, ja que ella mai ha creat només en sentit estètic sinó que el seu discurs visual sempre ha tingut un rerefons ètic. Així, ara milita contra el canvi climàtic, viatja amb Greenpeace a l’Antàrtida, es manifesta en una carrossa en forma de gàbia contra el judici a Julian Assange i critica guerres i polítics fake quan pot. Tirant la vista enrere, no ho sé vostès, però jo amb 80 anys no n’hauria tingut prou per batallar tant com ella ha batallat. Hi ha molt poca gent en aquesta indústria que prefereixi perdre clients per conservar principis en comptes de perdre principis per conservar clients. No ens faltis mai, Vivienne Westwood.