Masclisme(s) pels quatre costats

BarcelonaVanity Fair ha publicat aquesta setmana totes les portades que ha creat aquest any per al seu tradicional Hollywood Issue, un número de la revista dedicat específicament a les estrelles del cinema comercial occidental. De les vuit portades que ha seleccionat la revista per a aquest especial, que arriba a la seva edició número 28, la que ha acaparat més atenció ha sigut la de Nicole Kidman. Per què? Pel variat ventall de crítiques que ha rebut. Diverses, però, això sí, totes igual de masclistes.

Kidman, de 54 anys, ha rebut a tort i a dret per una portada que, com sol passar a les xarxes, s'ha jutjat sense matisos ni tampoc gaires arguments. De totes les crítiques, les que més m'incomoden són les que representen una esmena a la totalitat. No puc evitar pensar que, en el fons, el que estan dient –potser sense saber-ho i en tot cas sense importar-los– no és que no hi surt guapa, sinó que no va vestida adequadament a la seva edat perquè porta la roba d'una col·legiala en versió sexi. Perquè si la portada hagués sigut d'Ariana Grande amb exactament la mateixa roba, aquestes crítiques que ha rebut Kidman pràcticament no haurien existit. Darrere d'això, evidentment, hi ha el masclisme, perquè significa que una dona no es pot vestir com vulgui i estar guapa simultàniament. Només està guapa si es vesteix basant-se en el que els cànons socials li permeten per l'edat que té. És a dir, si Nicole Kidman hagués aparegut vestida amb un vestit vaporós per sota dels genolls d'un color neutre, aquesta gent que ara suspèn la portada l'hauria aplaudit.

La realitat, en canvi, és molt llunyana a aquest suspens social de Kidman, perquè l'actriu està bé amb pràcticament qualsevol cosa que es posi. Però, esclar, a partir de certes edats, per a les dones hi ha prohibicions tàcites i saltar-se-les implica ser condemnades. Com ha passat aquí. Perquè ningú l'ha desaprovat per no estar guapa; en realitat l'han condemnat per saltar-se els codis. Uns codis, per cert, molt inquietants, perquè si resulta masclista condemnar una dona que passats els 50 es vesteix de col·legiala més masclista resulta encara pensar que aquest outfit tan sexualitzat és adequat per a dones en edat escolar. Dit això, tot i que defenso la llibertat de Kidman de posar-se'l, el look és masclista en si mateix, ja que està només pensat per sexualitzar el cos de la dona en funció dels gustos tradicionals de l'heteropatriarcat.

Una altra de les vies d'atac a Kidman ha sigut incidir en l'abús del Photoshop, concepte amb el qual han titulat tots els mitjans que s'han fet ressò de la polèmica. Evidentment, a la imatge hi ha retoc fotogràfic. Com en totes les que publiquen tots els mitjans. Però el més curiós del cas és que la gent que expressa rebuig al retoc fotogràfic només pensa en ella, i no en la resta de portades del mateix Hollywood Issue. Hauria estat molt bé que aquesta gent tan perduda en les seves contradiccions també hagués assenyalat la quantitat ingent de Photoshop que hi ha a les altres set portades, ni que fos per mostrar certa coherència. Però no hi ha hagut sort. Finalment –permetin-me la ironia–, els membres de la Plataforma contra l'Abús de Photoshop resulta que no estan en contra del Photoshop, sinó només contra que Nicole Kidman el faci servir. Sorpresa, els de la plataforma no eren hippies a favor de la vida al natural... Eren només masclistes!

Pocs dels que han criticat tot això de Kidman, en canvi, s'han queixat que la revista hagi ideat per a l'actriu –merescudament nominada als Oscars, per cert, pel seu paper a Being the Ricardos– una portada infinitament més exigent a nivell físic que la que va proposar per als actors homes elegits, en què tots apareixen tapats amb peces de vestir col·locades estratègicament. Idris Elba, per exemple, que té cinc anys menys que Kidman, apareix tapat amb una camisa estampada. Benedict Cumberbatch, que té nou anys menys que Kidman, fa un posat presumptament sexi sortint d'una banyera però –oh, vaja!– no ensenya la panxa, sinó que apareix amb una samarreta molla posada. Llicències per a uns, exigències per a unes altres. Deu ser que el masclisme també és estructural a l'hora de prendre decisions en determinades publicacions.

I per acabar, cal destacar un problema important darrere de tot això: pot ser que Nicole Kidman practiqui el masclisme sense ser-ne conscient. Víctima de tots els atacs i víctima d'una proposta criticable per part de la publicació, potser també és víctima psicològica d'una indústria completament tòxica en termes d'igualtat en la qual treballa des de fa 40 anys. Potser no trobaria normal acceptar segons quines portades ni fer tots els enormes esforços que fa per mantenir la seva imatge si la indústria i la societat no fossin com són, si no li haguessin marcat a foc el que s'espera d'ella: que no se li noti l'edat en el cos ni la cara però que a l'hora de mostrar-se públicament actuï en consonància a l'edat que té. És a dir, resulta que Kidman ha de tenir i no tenir la seva edat simultàniament. N'hi ha per parar boja... Pobra Nicole! El que tampoc ha pensat gaire gent en tota aquesta polèmica és que si Nicole Kidman no fes aquestes portades amb tant Photoshop, ni vestís esporàdicament com apareix aquí vestida, ni pesés el que pesa, ni s'hagués retocat al quiròfan tant com ho ha fet, potser faria anys que estaria desapareguda de la gran pantalla, que és on li agrada estar. Però això, de tants com han opinat, no li ha importat a ningú. Perquè l'empatia no està de moda, però el masclisme, en totes les seves variants, encara sí.