Ha nascut una estrella

BarcelonaEn el punt de la història moderna en què ens trobem, en què l'espiral de la simplificació s'ho ha empassat pràcticament tot, descobrir personatges complexos és un autèntic plaer. Un plaer superlatiu. Com quan et trobes una làmina de tòfona entremig d'uns pici tartufati. Si, a més, resulta que aquest personatge complex és també proveïdor de fantasia undeground, doncs ja tens més del que podies esperar d'uns temps tan grisos com els actuals. Espanya està d'enhorabona perquè hi ha nascut una estrella. Una estrella que, a sobre, és ni menys que un tinent coronel de l'exèrcit espanyol, un col·lectiu que mai hauria imaginat jo que acabaria apareixent en aquesta nostra pàgina dominical, en la qual tenim el deure d'aplaudir les figures llegendàries, però també les estrelles emergents.

L'encarregat d'haver-nos fet donar per bo el primer trimestre del 2024 en qüestió de pocs minuts és Manuel González Hernández, un militar que ha enamorat tots els que no tenim cap interès en l'exèrcit gràcies a una brillant idea: acabar un acte oficial en el qual estava present la ministra de Defensa, Margarita Robles, cantant una cançó d'un musical. Hauria estat meravellós que fos algun tema de la pel·lícula de la Streisand A star is born, perquè cap argument cinematogràfic el pot representar més actualment, però no va ser així i no passa res. A ell l'hi perdonem tot. González va debutar a les nostres vides amb el tema The impossible dream, del musical del 1965 Man of La Mancha, una composició que en aquell context va convertir-se en pura èpica. Una èpica melòdica, concretament.

González, que ha segrestat els nostres cors per sempre més cantant a cappella, no en va tenir prou posant-se a cantar justament després que s'hagués lliurat un premi que porta el nom de la primera dona militar morta en una missió internacional –Idoia Rodríguez–, sinó que abans va fer que la persona que conduïa l'acte anunciés la seva actuació. Perquè, com ja els he dit, a star is born. Amb una barreja de moments brillants i moments que la Nina no hauria perdonat mai a cap concursant d'OT, aquest tinent coronel d'artilleria va interpretar una cançó que d'antuvi havien fet seva figures com Elvis i Sinatra. Però ell no els va imitar i ho va fer a la seva manera, anant molt més enllà de l'habitual frugalitat castrense: va posar-se les mans al cor, va acariciar el peu del micro i va aixecar els braços amunt i avall mentre donava el do de pit tot demostrant que ell és un militar 360º, perquè amb les seves extremitats superiors sap fer moltes més coses que disparar.

El vídeo de González té unes implicacions polítiques molt més importants que no pas el seu rival més recent, el vídeo del robot kamikaze de Cristina Macias suïcidant-se en directe –juntament amb el prestigi de l'empresa que el comercialitza– a Els matins de TV3. El vídeo del militar cantaire beneeix amb aire fresc un sector del qual de vegades coneixem coses que ens entristeixen tant com, per exemple, el sorteig d'una prostituta a la caserna del Bruc de Barcelona. El missatge que envia és realment molt valuós, perquè expressa que, per ser un home alfa, com se suposa que s'ha de ser per suportar el seu ofici, no fa falta estar autolimitat tot el dia ni viure acomplexat deixant d'actuar lliurement en tots els àmbits de la vida personal i professional per por de no ser respectat posteriorment. El militar cantaire és la nova espècie d'home a la qual la civilització postmasclista ha d'aspirar. Molts ja ho sabíem, però uns altres no. Ara ell ens ho ha explicat a tots i a totes. I, a sobre, cantant!

Si Mediaset encara fos Mediaset, segur que el fitxarien per fer de jurat de Tú sí que vales. On també seria bonic veure'l seria a Antena3. D'estrella invitada a Tu cara me suena. Podria cantar Army of me, de Björk, per continuar encarnant l'avantguarda que ell –segurament inconscientment– representa. També seria bonic que el tinent coronel, un dels grans experts en jihadisme de les forces armades espanyoles, participés en un format tipus Supervivientes. De fet, és una pena que la Pantoja ja hi hagi anat perquè potser d'aquella trobada sobre la blanca arena hondurenya en podria sortir un duet musical. O un enamorament! De fet, a ella, després d'haver estat amb un torero i amb un alcalde de Marbella, per lògica cañí li tocaria estar amb un militar.

Espero que el seu gest de valentia no comporti al tinent coronel González represàlies al quarter i que això no acabi deixant-lo al carrer i sense feina. Però si és així, ha de capitalitzar el seu storytelling pop i obrir un karaoke. I, posats a demanar, davant el quarter del Bruc, sisplau... Tant de bo li posés de nom Karaoke Margaret, en honor a la ministra que se'l mirava sense mostrar cap mena d'emoció ni sentiment mentre ell passava a la història. Mai lamentarem prou que la realització de l'acte no ens hagi proveït cap contraplà amb les cares dels privilegiats assistents. Cada cop que veig el vídeo, no puc parar de sentir Loles León a Aquí no hay quien viva dient: "Juan, las caras. Grábales las caras".

Una trista sortida

I si a Espanya naixia una estrella, a Itàlia una altra feia un pas al costat. Esperem que momentani. Es tracta de Pierpaolo Piccioli, director creatiu de la firma Valentino durant els últims vuit anys. El romà, de 57 anys, ha sortit de la firma deixant el llistó molt amunt, gairebé tan amunt com el van deixar l'històric fundador de la firma, Valentino Garavani, i el seu etern company, Giancarlo Giammetti. De fet, van ser ells dos qui li van donar l'oportunitat de formar part de la casa, on va arribar per encarregar-se de la part d'accessoris ara fa vint-i-cinc anys.

La seva estada a la firma de la Piazza Mignanelli ha estat llarga i profitosa. Durant els anys que n'ha estat el director creatiu ha assolit la fita de convertir la casa de moda en un referent per a la nova generació, però sense perdre de vista el llegendari llegat de la companyia, un equilibri difícil i que Piccioli ha aconseguit fins i tot a ulls del fundador, que quan ha sabut que plegava ha aplaudit el respecte que sempre li ha mostrat en les seves col·leccions i per no haver caigut en la "megalomania dels egos ridículs" d'alguns directors creatius que resignifiquen les firmes històriques alterant-ne els codis.

Piccioli s'ha convertit en un referent jugant amb els volums, les transparències i els cut-outs però també ha posicionat les tatxetes de les seves sabates i altres aplicacions metàl·liques en les seves creacions com un element propi i distintiu de la firma. A més, també ha aconseguit, fins i tot, fer seu un color –cosa que només havia aconseguit Garavani amb el seu famós roig Valentino–, el PP Pink, un magenta vibrant al qual moltes estrelles recorren. A l'espera de veure el que el fons qatarià que posseeix actualment Valentino li farà fer al substitut de Piccioli, l'exprofeta de Gucci Alessandro Michele, estarem pendents de la propera parada del creador romà. Encuriosits per veure una nova versió de la seva atrevida elegància. Una rara avis en el panorama actual que resulta del tot imprescindible.