Ave Mariah

L’havíem estat esperant trenta anys i ja no ens venia de mitja hora. Mariah Carey es va fer pregar abans de començar el seu concert dilluns al vespre al Festival dels Jardins de Pedralbes, que enguany ens ha fet el regal de portar l’artista a un escenari de Barcelona per primer cop. Era una cita esperada que, tal com m’explicava poc abans del xou Martín Pérez, el director del festival, esperen que els faciliti poder portar altres artistes d’aquest nivell els pròxims anys. L’organització va aconseguir la fita, segons em deia Pérez, després d’enviar-li un vídeo del “meravellós entorn de Pedralbes” i una llista de vint figures que ja han passat per les sis edicions d’aquest consolidat festival.

Actuant en un escenari petit com el de Pedralbes, Mariah va fer una certa excepció en la gira europea del seu últim disc, Caution, ja que el tour té lloc majoritàriament en grans recintes. Potser per això resultava especialment suggeridor el fet que la primera vegada que la diva nord-americana actuava a la capital catalana fos en un jardí on els fans podien arribar fins a la vora de l’escenari perquè ella els firmés pancartes i vinils entre cançó i cançó. De fet, a la platea, la proximitat era tanta que fins i tot algun fan va poder dir a través del microfon de l’artista -que havia tingut de teloneres Ruth Lorenzo i la catalana Veil, la segona a l’escenari de Cervezas Alhambra- “ ¡Te amo! ”, cosa que Carey no sabem si va entendre però va celebrar i repetir.

L’artista semblava feliç i serena, una situació que durant les tres dècades que porta com a icona global no sempre s’ha donat, tant per motius professionals com personals. Potser avui la relaxa observar el saldo positiu que li deixa el seu llarg periple: ser l’artista femenina que més àlbums ha venut de la història de la música. Concretament, 200 milions.

Una amiga àcrata militant que no em puc estimar més em preguntava estranyada uns dies abans del concert: “Però què us passa amb Mariah?” Una pregunta que té tota la lògica del món des del punt de vista d’algú que només sap coses de l’artista per les informacions que fan fortuna sobre ella: les seves extravagàncies. Excentricitats -estètiques, vitals i artístiques- que han fet que el personatge devori l’artista en els mass media. Però no a l’escenari. I és que sobre l’entarimat, Mariah continua sent un valor segur, cosa que a Pedralbes va confirmar.

El concert va ser una concatenació imparable de hits que són història de la música -té 18 números 1 al Hot 100 de Billboard -, interpretats tots amb una qualitat vocal extraordinària pràcticament idèntica a la que tenia la Mariah dels inicis. Encara deuen ressonar per aquell jardí els agudíssims que va fer al cantar Heartbreaker : les seves cinc octaves segueixen intactes. En una escassa hora i mitja va cantar tot el que els fans volien sentir i cap cançó d’aquelles que els artistes sempre inclouen perquè els agraden a ells i no als seus seguidors. Les va fer totes sense mitja part, amb cinc petites pauses per a canvis de vestuari i, sobretot, deixant clar que les seves cançons -i aquest seves la inclou com a compositora- són autèntics himnes per a persones de generacions molt diverses, que des d’allà les repetien de cap a cap l’una rere l’altra.

El concert va ser, en definitiva, la constatació que a Carey li queden molts aguts per entonar i que el dia que marxi serà perquè ho ha decidit ella i ningú altre. La seva carrera ha estat donada per acabada en molt diverses ocasions. Quan Tommy Mottola ja era el seu exmarit però encara seguia sent el seu cap a Columbia, quan Virgin la va fer fora pel terror desencadenat pel fracàs de la pel·lícula Glitter o quan va fer un canvi de rumb fallit amb Chambracelet, veus enteses van vaticinar el seu final. Però l’artista sempre ha tornat. Sense anar més lluny, el 2005, quan més obituaris li dedicaven, va retornar amb We belong together, que es va convertir ni més ni menys que en la cançó més radiada de la història de la música als EUA i, posteriorment, en la cançó de la dècada segons Billboard.

I és que encara que l’artista pugui semblar una superficial que ho ha tingut tot regalat, és exactament el contrari. No ha fet més que lluitar contra l’adversitat des que va néixer, fruit d’un matrimoni interracial a la Nova York dels 70. Li ha costat massa aconseguir tot el que té per deixar-se trepitjar per editorials de mal averany o unes xarxes que, ja em perdonaran, ara idolatren l’Auto-Tune.

Quan després dels discos Mariah Carey i Emotions encara no havia fet cap gira, alguns mitjans la van acusar de ser una artista fake tipus els Milli Vanilli que tenia els dies comptats. Llavors va fer un unplugged a la MTV i va fer callar a tothom. Aquell recital es va convertir en un disc que va vendre sis milions de còpies. Crec que després de totes les polèmiques que d’un temps ençà han intentat ridiculitzar-la i fer una esmena a la totalitat de la seva carrera, l’artista té més motius que mai per continuar escampant hits, aguts i purpurina arreu del planeta.

No crec que la mateixa noia que anava deixant cassets amb només 15 anys per les discogràfiques de Manhattan s’hagi de deixar enterrar pel primer que passa. A Barcelona, almenys, això va sentenciar. Tenim Mariah per estona. Per cert, la meva amiga, al veure un vídeo de l’actuació, va entendre “què ens passa amb Mariah”. I això que a ella li agrada Cecilio G.