Maria Escoté: de vestir Beyoncé a "odiar" les tendències

BarcelonaEls colors llampants fúcsies i roses del vestit de Maria Escoté es tornen tènues i diluïts davant la contundent assertivitat de les seves paraules i una mirada afilada. Totes dues característiqueshan estat claus per a Escoté, la dissenyadora de moda que des de fa gairebé vint anys vesteix les reines del pop. Les seves creacions han lluït als videoclips de Beyoncé, a les entregues de premis de Rosalía i a les portades dels albums de Katy Perry, entre moltes altres. També ha estat reconeguda per l'acadèmia amb diferents premis i des del 2018 es membre del jurat del programa Maestros de la moda de Televisió Espanyola. Aquesta setmana ha tornat a casa, a Barcelona, per a la inauguració de la nova escola LCI d'art i disseny, on va començar a aprendre com a modista. Allà ha pogut animar els nous alumnes a respectar "la identitat pròpia", que Escoté defensa amb dents i ungles.

Davant de l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, executius de la multinacional i il·lustres alumni, el vicepresident Europeu de LCI Education, Alessandro Manetti, va anunciar amb un discurs emotiu que la nova escola ubicada al 22@ situa Barcelona com a capital de l'art i el disseny de LCI. Però entre tota la gent que s'aplegava per la bona nova, l'exalumni perdia la seva mirada entre els detalls arquitectònics del nou centre de disseny. "Em genera sentiments contradictoris ser aquí, entre felicitat i enyorança", deia Escoté, que recorda com va fer els seus primers passos professionals a l'antiga LCI, llavors situada al carrer Guillem Tell. A part de la ubicació, també ha canviat l'edifici i els estudiants, que, emocionats, li demanen fotografies i uns segons de conversa per expressar-li la seva admiració.

Tot i que en una ubicació i un edifici completament diferents, avui has tornat als teus orígens. Què has sentit al veure la futura generació de dissenyadors?

— He passat molt de temps fora, entre la firma de moda i el programa de Televisió Espanyola, i tornar a Barcelona sempre és un luxe. La meva mare ja ho deia: "No tothom neix a Barcelona!" Llavors no entenia gaire què volia dir i ara ja ho entenc. A més, crec que tinc un caràcter i una identitat molt catalans. Ho noto quan treballo i surto a fora: tinc uns codis, la meva identitat, i crec que té molt a veure amb aquesta cultura i ciutat on he crescut. Per a mi és essencial venir per inspirar-me, amb la seva llum, arquitectura i geografia espectacular. Però t'haig de reconeixer que tornar a la universitat m'ha generat sentiments contradictoris, per una banda felicitat i, per l'altra, enyorança.

Quina és aquesta manera de fer que et sents com a pròpia?

— A mi em semblen característiques molt evidents quan treballes amb gent d'arreu del món. No estic dient que siguin pitjors ni millors, però crec que hi ha un caràcter català en l'àmbit laboral amb el qual m'identifico molt. Som molt exigents, i és veritat que a Madrid també passa, però és cert que hi ha una manera d'estar que dona una identiat molt pròpia i que a la vegada va de la mà d'un caràcter molt liberal. Sense anar més lluny, jo a l'hora d'expressar-me soc contundent i liberal, a la vegada que seriosa i exigent, i això segur que en part m'ho ha donat el lloc d'on soc.

Quins eren els referents llavors?

— Jo vaig estudiar moda gràcies a dissenyadors com John Galliano, Jean Paul Gaultier, Christian Lacroix o Vivienne Westwood i, evidentment, Coco Chanel, per la qual he estat obsessionada durant anys. Recordo que comprava les revistes per veure les seves col·leccions i quan me les acabava de llegir havia d'esperar sis mesos més a tornar-ne a tenir una de nova i, fins llavors, no hi havia cap novetat més. És fort pensar que no teníem més inputs perquè tothom seguia el mateix ritme.

Què tenen en comú la dissidència estètica i ideològica de Jean-Paul Gaultier i la sobrietat i elitisme de Coco Chanel?

— Per a mi Coco Chanel és la dona més independent, revolucionària i avantguardista que ha existit mai a la història de la moda. Als 90 Coco Chanel podia semblar una dona molt institucionalitzada, però als anys 40 i 50 es va posar en contra de la dona florero i va treure les sil·luetes de flor i cenyides per vestir amb roba d'home. Llavors, per moderna, Coco Chanel. A la seva època les dones que no portaven una cintura d'abella no eren ningú, va barrejar joies bones amb bijuteria i va utilitzar roba d'home per vestir dones. El que va fer Chanel per la moda és història de la humanitat, pel feminisme, la revolució i el sufragisme.

Els dissenyadors que admiraves de petita han vestit les mateixes celebritats que des de fa anys tu també vesteixes. Quin és el salt que vas haver de fer per treballar amb Beyoncé, Rosalía, Katty Perry i tantes altres?

— Doncs la veritat és que no ho sé i em venen ganes de plorar si hi penso. Voldria plorar perquè he estat tota la vida treballant i no he tingut temps per pensar quan va ser. Jo des dels 16 anys que cuso, i és una professió molt dura, i he pogut vestir aquestes artistes gràcies al treball i a l'exigència que sempre he tingut amb mi mateixa i el meu treball. Des que vaig acabar la carrera fins que vaig aconseguir vestir-les van ser anys de no tenir vacances i de no fer cap altra cosa que no fos treballar i patir, perquè jo vaig començar sense cap infraestructura empresarial al darrere, simplement amb un taller petit i una mínima economia.

Amb tots aquests anys de treball penses que ets més a prop d'entendre la fórmula perquè aquestes celebritats escullin el teu disseny i no qualsevol altre?

— Jo a les noves generacions de creatius, siguin artistes, decoradors o dissenyadors, els dic el mateix: cal que el teu treball sigui reconeixible. Quan Miley Cyrus o Katy Perry escullen què es posaran per a un concert o un rodatge, els preparen una gran sala amb al voltant de 3.000 vestits de Prada, Armani, Versace... el que sigui. I entre aquests dissenys posen el teu. Alguna cosa molt visible has de tenir si finalment escullen el que has creat. Per això sempre reivindico la identitat.

I quina és la teva identitat estilística?

— L'idioma cromàtic. Per a mi, els colors són un regal, i el rosa és el millor regal que m'ha fet la vida. Jo he creat una gama de colors diferent i arriscada, que si t'agrada t'hi sentiràs còmoda, la reconeixeràs i crearàs comunitat. El camí per arribar-hi no va ser fàcil, molta gent no creia que pogués funcionar. A més, mentre a Itàlia hi havia molta cultura del color, a Barcelona s'ensenyava una cosa molt més minimalista i neutra. Però penso que el risc és llibertat i aquesta és la clau perquè la teva peça de roba sigui seleccionada.

Com s'explica que amb la tendència consolidada de la sobrietat del luxe silenciós triomfi a la vegada una aposta per l'extravagància i els colors llampants?

— Jo crec que el món de la moda té molt a veure amb el moment social que vivim. Evidentment, amb les meves peces de roba exagerades, de color i extravagants, em quedo fora de la tendència general del neutre i el luxe silenciós. Però és el que deia, el valor de creure en la identitat. No em crec que tothom accepti portar el mateix: sempre hi haurà una comunitat que voldrà sortir d'aquesta tendència, i aquesta és la clau. Jo odio les tendències, crec que són un horror i que són una eina més per crear una societat de masses. A mi les masses no m'interessen, m'interessa tot allò que és genuí, perquè serà allà on hi haurà el missatge. Moltes caps m'han dit: "Ui, et quedaràs estancada defensant això", però si és fort i no confons la defensa de la identitat amb l'estancament, pots sobreviure.

De Katy Perry, Zendaya, Miley Cyrus, Rosalía i tantes altres, quin va ser el disseny que més et va costar crear?

— Doncs la veritat és que els que van sortir, tots van fluir bastant bé. Però és cert que hi ha vestits que m'han portat molts digustos. Per exemple, hi havia un vestit vermell que vam fer per a Beyoncé que la primera vegada que se'l va posar no li entrava, el vam refer perquè el pogués dur per al seu documental, i també se'l va endur per a la seva gira arreu del planeta, però mai se l'ha pogut posar. Aquell vestit ha estat als millors camerinos del món i s'ha refet diferents vegades perquè li anés bé, però mai ha sortit a la llum. Una cosa similar va passar amb Miley Cyrus, que vam estar temps fent un disseny a mida, però el dia que se l'havia de posar va nevar a Nova York i no el va poder portar mai. No és només que les artistes et seleccionin entre milers de dissenys, sinó també aguantar els fracassos de l'atzar. Em fa més mal i recordo més aquestes peces que estaven a punt i que per circumstàncies no s'han vist mai que no pas les que han sortit bé i han sigut portada.

Quin paper creus que juguen les xarxes en tot aquest procés?

— Les xarxes són una eina meravellosa i per a mi van ser imprescindibles per poder tenir una marca internacional des del menjador de casa en plena crisi del 2008. Però és una eina amb la qual s'ha d'anar en compte. A mi no m'interessa quant a inspiració, perquè prefereixo recórrer al passat, a les pel·lícules, als videoclips, als llibres... A mi m'interessa en l'àmbit empesarial, perquè poden saber de tu des de l'altra punta del món i a més puc obrir nous mercats.

De fet, tu vas ser de les pioneres a tancar la botiga física i obrir un 'e-commerce'. Estàs contenta amb la decisió?

— Sí, n'estic contenta. Jo tenia botigues a Barcelona i vaig obrir-ne una a Madrid entre el 2008 i el 2009, en plena crisi, i vaig haver de tancar. Apostar en aquell moment per l'e-commerce es veia com un fracàs com a empresa. Però amb 27 o 28 anys era a Madrid que ja no sabia com tirar endavant l'empresa, i una nit vaig rebre una comanda d'una noia asiàtica que ni tan sols parlava anglès que em comprava 30 unitats de cada peça. Resultava ser una compradora prestigiosa de Hong Kong amb les seves botigues multimarca. A partir de llavors se'm va obrir el mercat asiàtic. Allò va fer que pugués tirar endavant en plena crisi espanyola.

Després d'haver fet realitat el teu somni de petita, ser modista i dissenyar per a les estrelles, què et queda?

— Em queda tot, acabo de sortir de l'ou! El que em faria més il·lusió viure, i crec que m'ho mereixo com a professional que ha sobreviscut a la crisi del 2008, la covid i diferents guerres, és que tot torni a la calma d'abans. Està molt bé que la moda s'hagi democratitzat, però voldria tornar a veure el valor de les peces artesanals, de la qualitat. Les peces necessiten temps per pensar-les i fer-les i voldria viure una època en què no has de llançar col·leccions cada 15 dies. Voldria trobar pau i calma a la indústria de la moda; per a mi, per a les noves generacions i perquè el planeta ho està exigint.