La sortida de l'armari de María del Monte (per a 'dummies')

BarcelonaQuan algú famós del mainstream surt de l'armari sempre hi ha una allau d'opinions que en molts casos estan una mica desenfocades. Això ha passat novament amb María del Monte, que aquest any ha sigut la pregonera del Dia de l'Orgull LGTBIQ+ de Sevilla, acte que va aprofitar per explicar públicament per primer cop a la seva vida que és lesbiana. Davant d'aquest fet, que ha acaparat titulars i atenció mediàtica durant dies i dies i del qual la premsa del cor feia dècades que feia safareig –amb la boca petita, per por a querelles...–, no totes les opinions han sigut realment justes.

D'entre tots els llestos que corren per les xarxes hi ha qui ha intentat treure mèrit a la cantant sevillana perquè la sortida de l'armari la feia molt tard. Deixant de banda que cadascú fa amb la seva vida privada el que vol i quan vol, que María del Monte hagi sortit de l'armari als 60 anys i després de 40 sent famosa no li resta mèrit sinó que, possiblement, n'hi afegeix. En primer lloc, perquè ho explica amb la seva vida ja feta, una vida que ha viscut lliurement tot i no haver fet pública la seva homosexualitat. És a dir, revelar-ho ara a ella personalment ja no li canviarà gaire cosa a nivell personal –tal com va dir ella al pregó, té parella des de fa 23 anys...–, però sí que li ocasionarà nous maldecaps a una edat en la qual potser el que preferiria és estar tranquil·la. En segon lloc, també cal destacar que si algú surt de l'armari a una edat madura vol dir que, probablement, ha passat una etapa més llarga d'autodescobriment, de contradiccions, de dubtes i de pors... És a dir, que finalment se n'hagi aconseguit sortir mereix més aplaudiments que mai. Perquè segurament vol dir que ha patit més. Encara més.

Tampoc s'ha de perdre de vista el context en què s'ha gestat aquesta sortida de l'armari. El fet que una dona dedicada a cantar cobla i sevillanes, nascuda a l'Espanya del 1962, faci aquest pas inclou una dosi extra de valentia, perquè podem dir sense equivocar-nos que ni aquella era la millor època ni el seu context era el més procliu per fer públiques orientacions sexoafectives que no sortissin a la Bíblia. Per l'impacte emocional que podria tenir això en ella, però també per l'impacte que hauria pogut tenir en la seva carrera artística. Perquè resulta que sí, els membres del col·lectiu LGTBIQ+ també han de treballar i, ves per on, també tenen dret que els seus esforços professionals no hagin de patir penalitzacions extres a les que ja de per si et porta la vida.

A tot això cal sumar-hi el fet que María del Monte dins del col·lectiu LGTBIQ+ és una dona. És a dir, una persona a la qual l'heteropatriarcat maltracta doblement, com a homosexual però també com a dona, i això la situa en un subgrup més feble de tota aquesta unió de minories que s'engloben dins el col·lectiu. Per això, segurament, que ella se sentís atreta per les dones estava més mal vist en el seu entorn que no pas que a un home li agradessin els homes. Per això, cal també aplaudir el valor que té que María del Monte agafés el micròfon el Dia de l'Orgull per parlar d'una cosa tan profundament íntima i indestriable de l'existència d'una persona com és la seva orientació sexoafectiva. Perquè el seu testimoni té un doble impacte.

Parlant del seu cas, la cantant visibilitza com feia temps que no passava la lluita lèsbica, que sempre ha acabat quedant en un segon pla. Tant és així que els aldarulls de Stonewall –segons algunes fonts– van començar quan una cantant negra i lesbiana anomenada Stormé DeLarverie va pegar a un policia però el que recorda tothom són homes gais tirant rajoles i ampolles als cossos de seguretat... ¿Quantes dones que actualment tenen un marit amb el qual es van casar per dissimular qui eren de debò han pensat que gràcies a María del Monte potser alguna encara està a temps de no cometrà el mateix error? Segurament oltes. Escoltant-la no deixava cap dubte que ho feia més per això que no per ella.

"Ja se sabia"

Hi ha algun indocumentat que ha dit que fent-ho públic l'artista no canvia res "perquè ja se sabia". Potser "ja se sabia", però no s'havia confirmat mai. I això marca una diferència bastant important. Perquè si se sap però no s'ha explicat mai amb plenitud ni llibertat, el missatge és que ser lesbiana és una cosa que si es nota "què hi farem..." però que no s'ha de dir. Per tant, el fet de fer-ho públic inhabilita aquesta lectura i converteix ser lesbiana en un motiu d'orgull. I l'orgull és el contrari de la vergonya, que és el que sempre s'havia intentat fer passar a qui sent així. A qui és així.

Per acabar, i com ja va passar amb Pablo Alborán quan va sortir de l'armari amb una carrera musical ja molt consolidada, hi ha qui diu que fer-ho en aquestes condicions és molt fàcil. "Des del poder", diuen alguns. Jo diria que no és més fàcil i que potser la por o el suposat pragmatisme d'haver callat en un determinat moment es paga car. Perquè fer-ho sent ja famós i amb fandoms enormes i transversals genera una pressió extra que fa especialment complicat despullar-se fins a un nivell tan íntim. Amb tots els flaixos i els focus cap a l'artista en qüestió, dubto que sigui més fàcil. És diferent que fer-ho com a anònim, això segur. Però més fàcil és evident que no.

Amb tot, el que sap més greu és veure qüestionaments al gest inequívoc de valentia que ha fet l'artista que provenen de dins del col·lectiu LGTBIQ+ o de persones suposadament aliades per detalls secundaris com tots aquests. Sincerament, amb tot el que queda per fer i amb tot el que ens ve de cara amb la nova onada de conservadorisme polític i social a Occident, crec que s'hauria de ser infinitament més acollidor. En aquesta lluita no sobra ningú. Ningú. De les paraules de l'artista, les millors van ser com sempre les més senzilles i lògiques, que són també les més pedagògiques. "He tingut la sort de trobar l'amor de la meva vida. Com m'he d'amagar jo d'això, família? Estic boja? Soc una inconscient?", va expressar l'artista. Incontestable.